Petit tast cinèfil (XXVI)

Després d'un inici d'any escàs en anades al cinema, almenys per part meva, torna la secció més seguida (ehem, ehem...) d'aquest blog. I torna amb quatre pel·lícules que han sonat molt en aquesta reentrée. Quatre pel·lícules que s'assemblen les unes a les altres com un ou a una castanya, però que potser comparteixen -tres d'elles, si més no- el fet de tenir al seu capdavant figures molts importants del Hollywood actual. Només per això ja tindran un petit lloc a la història... Bé, per això... i també perquè una va guanyar recentment l'exagerada quantitat de tres òscars. 

L'INCONNU DU LAC, d'Alain Guiraudie. Hi ha pel·lícules que creen una atmosfera que es palpa, que es sent, que es percep mentre dura el metratge. Ara em ve al cap l'atmosfera enrarida i pestilent de "La ciénaga" o la calor sufocant de "Fuego en el cuerpo", per posar dos exemples molt clars. A "L'inconnu du lac" percebem sobretot aquest llac -protagonista absolut de la cinta- però també la soledat dels que el passegen diàriament, cercant una estona de plaer o potser només la imatge del plaer dels altres. Sota un sol d'estiu, amb l'únic so de fons del vent, dels ocells i dels grills, el llac es fa omnipresent i aclaparador. En aquest sentit, Guiraudie és molt hàbil de mostrar-nos sempre els mateixos decorats, de no deixar-nos sortir d'aquest paisatge que guarda tants i tants secrets. En resum, el llac com a metàfora d'un espai mental del que no es pot sortir. Molt recomanable per a amants del cinema sensitiu, i gens recomanable per a aquells que poden ofendre's davant d'escenes de sexe explícit... entre homes!

EL GRAN HOTEL BUDAPEST, de Wes Anderson. Sempre que surto de veure una pel·lícula d'aquest director ho faig amb molt bon ànim o amb una sensació d'haver gaudir d'una sensibilitat molt especial, però aquest efecte s'esfuma en qüestió d'hores. Sé que no li passa a tothom, però acostumat a un cinema d'autor més transcendent (no cal oblidar que Anderson és un autor en majúscules) les seves pel·lícules resulten poc més que evanescents. En el cas que ens ocupa, però, la sensació ha estat un pèl diferent, potser perquè la cinta ja es presenta des de l'inici com un entreteniment, una mena de conte, o de faula, que no vol anar més enllà. Si entres en el joc, i el cert és que la meravellosa direcció artística t'hi fa entrar per força, ho gaudeixes d'allò més. La direcció és aquest cop molt atenta, intel·ligent i cinematogràficament impecable: els moviments de càmera, la composició i la profunditat dels plans, la brillant fotografia, la folklòrica banda sonora del gran Alexandre Desplat, etc. Els actors, per la seva banda, estan en el to just de comèdia-farsa-guinyol que es requeria. El resultat final, però, com el d'un vi escumós... Puja molt ràpid i després baixa a menys de la meitat. Recomanable per a fans de l'estil esteticista i un pèl naïf del gran Anderson.

DALLAS BUYERS CLUB, de Jean-Marc Vallée. Portava grans expectatives, i ja he dit en més d'una ocasió que això acostuma a ser dolent. "Dallas..." és un film poc subtil i, lluny del que aspira, gens empàtic. Va al gra des de les primeres escenes i ens porta de seguida cap a on vol, sense que puguem parar-nos a pensar en per què els personatges fan el que fan, o pensen el que pensen. Està basat en una història real, sí, però és una història de per si tant increïble, i amb tants forats, que necessitaria una mica més d'acompanyament. A més, crec que s'intenta justificar i redimir massa al protagonista, un personatge realment desagradable que ho fa tot per diners... El director s'esforça en fer-nos creure una altra cosa, però ni la història ni la interpretació de McConaughey ho aconsegueixen. És cert que l'actor (a l'igual que Jared Leto) s'esforcen al màxim per fer creïbles els seus personatges, però tal com llegia l'altre dia en una revista McConaughey és un bon actor que, malgrat tot, no commou. Poc recomanable pels que busquin una evolució realista dels personatges. Mireu per on... però em quedo amb "Philadelphia".

THE WOLF OF WALL STREET, de Martin Scorsese. Ja s'han dit mil i una coses sobre aquest film de l'Scorsese, però no volia deixar passar la ocasió per lloar les interpretacions de Leo DiCaprio (una autèntica bèstia de l'actuació, per molt que li pesi a alguns) o Jonah Hill (un important roba-escenes, aquí a la línia de Joe Pesci o altres còmplices del director americà). Però, sobretot, no volia deixar la oportunitat per parlar precisament d'Scorsese, aquest jove de 71 anys que s'ha atrevit a fer la pel·lícula americana més salvatge, gamberra i arriscada dels últims anys. Una pel·lícula que té un metratge excessiu, un ritme descompensat (cansa està tota l'estona a 1000 revolucions) i un missatge que per a alguns pot resultar ambigu i fins i tot misogin (a mi no m'ha passat, però puc arribar a entendre-ho). Però, sigui com sigui, serà un film de referència, un punt i a part per a tots els que hi han participat. I fer això quan es tracta de la pel·lícula número 37 de la teva carrera, no és que tingui mèrit, no... és que senzillament és un miracle. Molt recomanable per a fans del director, de Leo i també de dues grans pelis de Milos Forman ("L'escàndol de Larry Flynt" i "Man on the moon") amb les que guarda més d'una semblança.