Petit tast cinèfil (XXV)

Per celebrar el 25è tast cinèfil d'aquest blog us faig arribar els comentaris de quatre pel·lícules estrenades a finals del 2013, i no de tres, com va essent habitual. Algunes d'elles són més que notables, i així ho passem a referenciar seguidament. Que ho gaudiu!

TWELVE YEARS A SLAVE, d'Steve McQueen. Si algú ha vist "Hunger" o "Shame" no entendrà que un director com el britànic Steve McQueen es posi al capdavant d'una producció d'època que parla de l'esclavatge al sud dels Estats Units. Ara bé, quan es veu la pel·lícula t'adones que la manera de rodar i el minuciós treball amb els actors són marca de la casa. Tot i ser el film històric de l'any i ser una clara favorita pels propers Òscars, "Twelve years a slave" és intimista, força explícita en el patiment i més reflexiva que no pas emocional. Escenes com la del penjament o la de les fuetades del final són esfereïdores però a la vegada conviden a posicionar-te i a entendre a tots els personatges, encara que no es puguin compartir les salvatjades d'alguns d'ells. Per cert, a part de les magnífiques i molt comentades interpretacions de Chiwetel Ejiofor, Michael Fassbender i Lupita N'Yongo, m'agradaria parlar aquí de Sarah Paulson, que interpreta a la gelosa dona de Fassbender amb una prestància i una gamma de petits matisos propis d'una gran actriu. Ah... i no m'oblido tampoc de Paul Dano, que amb la d'aquesta pel·lícula se suma una nova pallissa antològica, després de les rebudes a "Prisoners" o "There will be blood".

LA GRANDE BELLEZZA, de Paolo Sorrentino.  Fellini és molt gran i el seu cinema és únic i inimitable, però aquest acostament de Sorrentino a La Dolce Vita és de lo milloret que s'ha pogut veure a les nostres pantalles durant el 2013. Podríem parlar molta estona d'aquesta pel·lícula, però a mi m'ha subjugat la seva poètica, la seva capacitat per a la crítica i la seva bellesa formal, més enllà de la bellesa pròpia i espectacular de la ciutat de Roma. Però si Fellini i Sorrentino són grans, igual de gran és Toni Servillo, un actor que broda el personatge de Jep Gambardella, un intel·lectual que contempla estoicament la buidor de la seva vida i de la de tots els personatges decadents que l'envolten. Bravo per Servillo, bravo per la passejada nocturna pels palaus de Roma, bravo pel curiós puticlub on es fan procediments d'estètica, bravo per la Carrá, per la monja del final, pels flamencs a la terrassa i per la girafa a les termes de Caracalla. Bravo. Bravo. Bravo.

FROZEN, de Chris Buck i Jennifer Lee. L'any 1991 la Disney va estrenar "La Bella i la bèstia", i amb ella va encetar una manera de fer que havia començat a assajar amb "La sireneta". Consistia en passar l'estil dels musicals de Broadway a les pel·lícules d'animació. El resultat va ser immillorable, i allò es va repetir en un bon grapat de films, fins que la nova animació proposada per Pixar va aturar la moda. Ara que l'estil inaugurat per la companyia creada per Steve Jobs ha quedat estancat en mil i una seqüeles, la vessant més clàssica de Disney ha tornat a recórrer a compositors de musicals i ha cridat a una de les cantants de moda del nou Broadway, Idina Menzel (la bruixa de Wicked). La fórmula ha funcionat de nou, i just aquest darrer cap de setmana la cinta arribava als 300 milions de dòlars només als Estats Units. Com a pel·lícula, "Frozen" es gaudeix de principi a fi, i quan un la veu no deixa de pensar en com serà l'inevitable pas als escenaris. Però també s'ha de reconèixer que no deixa el mateix regust de boca que deixaven clàssics com "La Bella i la bèstia", "El geperut de Notre Dame" o "El rei lleó". Suposem que tot això ha tornat a ser un assaig per a alguna peça mestra de l'animació musical que ens arribarà dintre de poc, no en tingueu dubte.

NYMPHOMANIAC VOL.1, de Lars Von Trier.  Totes les pel·lícules de Von Trier tenen, almenys per a mi, un interès i una atmosfera que no té la majoria de cinema que veig. A "Nymphomaniac" també reconeixem les obsessions del director i la mateixa posada en escena d'altres ocasions, però el to és més lleuger -tot i les barbaritats que s'hi expliquen- i l'humor fa acte de presència d'una forma esquizoide i poc habitual. És un humor que camina per la corda fluixa, que s'alimenta d'un cinisme mordaç i que en ocasions cau pel cantó obscur, un cantó que en el cas de Von Trier és negre com el carbó. Aquest humor ja havia aparegut en ocasions ("Los idiotas", "Las cinco condiciones", "El jefe de todo esto"), però no deixa d'estranyar... i això fa que la visió de "Nymphomaniac" transcorri, fins i tot per a un "fan" com jo, entre l'admiració i l'estupor. Potser també hi contribueix el fet de que estem davant -una vegada més- d'una pel·lícula separada per episodis, cosa que fa que comparem i que considerem algunes parts superiors a d'altres. Aquest és el cas, precisament, del capítol on apareix una pletòrica Uma Thurman, que fa una de les millors interpretacions de la seva carrera. I pel que fa a les interpretacions cal dir que el nivell és altíssim, tot i que també destaquen la debutant Stacy Martin, un recuperat Christian Slater, i el sempre eficient Stellan Skargard.