ELEANOR PARKER (1922 - 2013)

Aquesta setmana ha mort una de les actrius americanes més belles i explosives de la història, però també una de les més oblidades a l'actualitat. Molts no sabien que encara seguia viva, i evidentment l'Òscar honorífic no ha acabat d'arribar mai, tot i haver estat nominada en tres ocasions i haver-se convertit en una de les estrelles més grans del Hollywood dels 40 i 50. Potser el seu pecat va ser el de retirar-se massa aviat, però ben mirat quan va decidir abandonar els platós ja ho havia fet tot en cinema. Havia treballat amb els millors directors de l'època (Michael Curtiz, Robert Wise, William Wyler, George Sidney, Otto Preminger, John Sturges, Raoul Walsh, Frank Capra i Vincente Minnelli) i se la va emparellar amb el més granat de la professió (Bogart, Sinatra, Douglas, Gable, Mitchum, Heston i altres).

Per a mi, parlar avui d'Eleanor Parker és parlar d'aquelles pel·lícules de dissabte a la tarda que tant i tant m'agradaven: Scaramouche, Fort Bravo, El valle de los reyes... i sobretot Cuando ruge la marabunta, una de les millors cintes de catàstrofes de la història, encara que fos de sèrie B. I això sense comptar els melodrames que la van fer realment famosa (Sin remisión, Brigada 21, Melodía interrumpida, etc.) ni alguns èxits tardans però molt preuats i valiosos (Con él llegó el escándalo y sobretot Sonrisas y lágrimas, que la tornaria momentàniament a la fama abans d'un eclipsi forçat i segurament injust). I és que la Parker sabia reunir en els seus personatges bellesa i caràcter, però també dignitat, elegància i un toc de sexualitat soterrada. I si no, recordem un dels diàlegs més sucosos i recordats entre ella i Charlton Heston a Cuando ruge la marabunta:

CHARLTON: El piano que té al davant no haviat estat tocat per ningú abans de la seva maleïda arribada.
ELEANOR: Si sabés alguna cosa de música, sabria que un piano sona millor quan s'ha tocat. Aquest no és bon piano.