Petit tast cinèfil (XXIII)

Les tres pel·lícules d'avui contenen a il·luminats, senyores quasi jubilades amb moltes ganes de viure, criminals de tota mena, policies inquietants, etc. Són tres cintes molt diferents entre si, com sempre. Dos d'elles fins i tot molt recomanables...

EL QUINTO PODER, de Bill Condon. La última pel·lícula de Bill Condon ("Gods and monsters", "Kinsey", "Dreamgirls"...) va coixa en molts sentits. Podria haver estat interessant en tot el plantejament teòric de WikiLeaks, però intenta assemblar-se massa a "La red social" i no ho aconsegueix; podria haver conjugat la història i els moments onírics a l'estil de "Citizen Kane" però l'experiència queda en un pastitx espantós que resulta postís i poc creïble; podria haver explotat el retrat messiànic del protagonista i fer una pel·lícula conceptual més que realista, però això acaba essent només un apunt en el que no s'aprofundeix... Els actors compleixen des del primer minut, però tot plegat acaba deixant la sensació de que podríem haver estat davant d'una producció més que acceptable, i en canvi estem davant d'un film justet que no passarà a la història. Ja se n'encarregarà Julian Assange, per poc que pugui.

PRISONERS, de Denis Villeneuve. Aquesta és una pel·lícula que fa perdre la fe en el gènere humà. No pas en creativitat i expressió artística, ja que la cinta és una prova irrefutable de bon cinema, sinó en valors morals i en tot allò que, suposadament, ens diferencia dels animals. Un té la sensació, a l'acabar la pel·lícula, que ha vist un thriller més (d'això potser en pot tenir la culpa la part final) però a mesura que passen els dies la projecció s'arrapa als nostres cervells i ens fa comprendre el que realment és: un tractat sobre la misèria i la hipocresia morals de la nostra societat. Val més la vida d'una nena que la d'un disminuït psíquic acusat sense proves? És lícit girar el cap davant d'uns fets aberrants? Podem condemnar i executar en nom dels nostres fills, de la religió o del que sigui? Tot i que la resposta a les tres preguntes sigui negativa sé que molta gent aprova la literalitat de la frase "Yo por mi hija, mato", però que no s'equivoqui ningú... si mates, ets un assassí. Per últim, admirar la direcció de ferro de Denis Villeneuve, que amb "Incendies" ja es va rebel·lar com un dels grans directors de la nova i esperançadora fornada: Steve Mcqueen, Derek Cianfrance, J.C.Chandor, Nicholas Winding Refn o Jean Marc Vallée. Respecte als actors, comentar que aquest és un dels millors repartiments de l'any, on tots aporten credibilitat i el seu gran bagatge. De tots en destacaria tres: un esforçat Hugh Jackman, que s'erigeix quasi en protagonista d'un film aparentment coral; una excel·lent Viola Davis, que aprofita els seus impactants cinc minuts de glòria (a "The doubt" feia exactament el mateix); i sobretot un sorprenent Jake Gillenhall, que broda un personatge aparentment circumstancial i amb pocs elements de guió on agafar-se. És molt interessant veure com l'actor va construint davant nostre un personatge molt ric sense que sàpigues pràcticament res d'ell... fins i tot un cop acabada la pel·lícula. 

GLORIA, de Sebastian Lelio. Si "Prisoners" quasi em fa perdre la fe en el gènere humà, "Gloria" me la va retornar just un dia després. Aquesta pel·lícula xilena és d'aquelles que cauen simpàtiques a pràcticament tothom, i el cert és que explica una història en molts moments trista, fins i tot patètica... Però venç la positivitat, les ganes de voler superar els problemes i els entrebancs que la vida et posa en moltes èpoques, sobretot quan ja es passa dels cinquanta. I al capdavant de tot això una actriu magnífica, Paulina García. Una actriu que aporta versemblança a la Glòria del títol, ja sigui rient, plorant, cantant o explorant la seva part fosca, que també la té. Una actriu que, tot s'ha de dir, està molt ben acompanyada per un repartiment compacte i molt competent. Menció a part és la banda sonora, que a molts ja ens ha despertat vells records i ens ha fet remenar en youtube, spotify i altres estris de la vida diària.