Avui comentarem tres pel·lícules que porten actualment una vida comercial molt diferent. Una d'elles porta moltes setmanes en cartell i el seu gran èxit de públic l'ha deixada ja pràcticament esgotada; una altra també porta temps, però com que s'ha convertit en l'sleeper de l'any suposem que encara li queda llarga vida; i la última, com no, és una estrena recent amb un futur encara incert. Correu als cinemes si, després de llegir el que ve més avall, encara en teniu ganes.
"LA ÚLTIMA OFERTA", de Giuseppe Tornatore. Aquest és un thriller d'aire malaltís que resulta interessant i aporta moments realment molt cinematogràfics. Però res seria gaire rutilant si al davant no hi hagués un actor tan gran com Geoffrey Rush. Amb unes primeres escenes exemplars i amb una gestualitat molt mesurada, l'actor australià s'erigeix com l'amo de la funció. Em costa parlar de la pel·lícula sense imaginar-me'l, tot i que la història ja hauria d'atrapar per si a l'espectador. Alguns, però, l'han titllada de previsible i d'altres de sensiblera. Als primers els hi puc donar part de raó, però en els segons només hi puc reconèixer una certa mania a Tornatore, un director que en moltes ocasions se l'ha atacat de lacrimogen (a vegades amb raó i a vegades sense). Aquí la sensibleria és molt justeta, i més aviat hi prima l'astorament, l'estranyesa i aquest "amour fou" que desemboca en sorpresa final. Aneu-hi, no us decebrà... encara que potser no us ompli ni sorprengui del tot.
"SEARCHING FOR A SUGAR MAN", de Malik Bendjelloul. Quan tens al davant una història increïble es fa difícil resistir-t'hi... però quan a sobre et diuen que la història és real l'emoció ja no et deixa veure cap defecte, sinó que només hi veus virtuts. Aquest és el gran secret d'aquest documental, ja que la història que ens explica és realment de les millors que he vist en pantalla des de fa anys. Qui es podria haver inventat una cosa així? O qui s'atreviria a escriure-la sense que el titllessin d'inversemblant? A aquestes alçades moltíssima gent ja coneix al Sugar Man del títol, però jo prefereixo no parlar gaire d'ell... perquè si realment hi ha algú que no sàpiga qui és ni què va fer l'estaria privant d'un dels millors thrillers dels darrers temps. Val molt la pena anar a veure la pel·lícula completament verge, però també cal dir que està tan ben construïda que fins i tot si la veiés demà em seguiria sorprenent... i emocionant.
"EL GRAN GATSBY", de Bazz Lhurmann. La desmesura de "Moulin Rouge" només es troba a la primera mitja hora de projecció, i és realment una llàstima perquè és la millor estona d'aquest film grandiloqüent, pretensiós i estèticament buit. A DiCaprio se'l veu perdut (a estones), a Mulligan se la veu perdudíssima (tota l'estona) i a Tobey Maguire preferiria no veure'l, ja que és un actor al que li falten, pel meu gust, uns quants litres de sang a les venes. Tot plegat amanit amb pirotècnia variada, fotografia excel·lent, un vestuari d'Òscar, cançons volgudament anacròniques i un pomet de secundaris i secundàries que compleix bé la seva comesa. No crec que es guanyin els Òscars pels que va ser dissenyada, però està clar que hi ha un públic ampli que l'ha catapultada als primers llocs de les llistes d'èxit. Alguna cosa deu tenir el film... tot i que jo penso que atrau en especial als que eren massa joves en època de "Moulin Rouge". Nosaltres, en canvi, hem vist ja massa coses... 
No hay comentarios:
Publicar un comentario