Ha mort Alfredo Landa. S'ha dit ja gairebé tot d'ell, i fins i tot podem dir que ja s'havia dit en vida. Landa és símbol d'una època del cinema espanyol, però és també un supervivent que com d'altres grans actors de l'època (Sacristán o López Vázquez) va canviar el registre quan va ser necessari i es va reiventar per poder seguir vivint del que realment sabia fer: actuar. Ara bé, es digui el que es digui per a mi Alfredo Landa sempre serà Paco, així com Terele Pávez no podrà ser mai res millor que aquella Régula que feia el que podia per apaivagar els crits de la Niña Chica en una mena de cabana... allà per les Extremadures o una terra similar. Mai em podré treure "Los santos inocentes" del cap, ni mai podré oblidar el dia que la vaig veure amb la meva cunyada al Cinema Picarol de Badalona. Ella la volia veure per ser una adaptació de Delibes i jo... la veritat és que jo, amb 15 anys, no sabia què anava veure. Sigui com sigui, aquells personatges feréstecs i tendres alhora (magnífic Paco Rabal) em van quedar gravats a la retina. Per a mi aquella pel·lícula segueix essent de les millors del nostre cinema, i si avui tocava un homenatge a Landa què millor que fer-ho amb la seva interpretació més exquisida. Aquella escena -gairebé esperpèntica- en que fa de rastrejador, competint amb els gossos de l'amo, és pràcticament insuperable. Gràcies Alfredo. Mai ningú sabrà posar aquells ulls, aquella humanitat en la mirada que encara avui, només de pensar-hi, m'emociona.
No hay comentarios:
Publicar un comentario