Els amants d'Almodóvar

Acabo de veure l'última d'Almodóvar, "Los amantes pasajeros", i el cert és que estic una mica perplex. Potser seria més sensat fer la crítica d'aquí a uns dies, però el sentit comú em diu que millor no deixar-la resposar, millor encarar el comentari amb l'estranya sensació que tinc ara mateix. Potser aquesta estranyesa és el que més la pot afavorir, ja que li dóna aquesta singularitat que alguns veuen com un atac al bon gust, un frau o alguna cosa pitjor i d'altres com una recuperació de l'humor lliure i al·lucinat dels anys vuitanta. Aquí va aquesta crítica també al·lucinada o al·lucinògena, depenent de com volgueu veure-la.

Algú ha dit que el guió de la pel·lícula és un efecte secundari d'alguna de les moltes drogues que s'esmenten a la pel·lícula, però a mi no m'ha estranyat quasi res del que he sentit o vist en pantalla. Tota la producció literària d'Almodóvar (em refereixo als seus guions i a alguns relats) té moments delirants, estripats i fora de lloc. Gairebé són marca de la casa, i posar-se ara les mans al cap per aquest fet és ridícul i demostra dues coses: no conèixer l'obra d'aquest gran director o no haver connectat mai amb el seu cinema, fet també possible. L'altra cosa és que estiguem davant d'un gran guió, que no és el cas. Falta alguna subtrama més sòlida, canvis de ritme i una millor cohesió de tot plegat... tot i que no es pot negar que hi ha acudits valents i moments que encaixen molt bé amb la clàssica comèdia almodovariana.

Un dels estranys mèrits d'aquesta comèdia és que darrera de la seva imatge naïf, innocent i frívola s'hi amaga una mala bava important. Molts diran que estem davant d'una comèdia gay, i potser sí que aquesta és la seva forma, però també és cert que la crítica al moment actual d'Espanya no és banal ni anecdòtica. ¿Qui diu que aquest avió a la deriva, amb una classe turista drogada i adormida, no és la viva imatge d'aquest país? Una classe turista que, quan convé, se la "follen" els de primera classe... literalment. I la primera classe -això tampoc deu ser casual- està representada per un banquer corrupte, un mafiós i una famosa de pa sucat amb oli però amb un suposat poder (magnífica Cecilia Roth interpretant una mena de Bárbara Rey desquiciada). A més, la solució per no fotre's l'hòstia és aterrar en un aeroport fantasma, trist símbol de l'Espanya que ens toca viure ara mateix.

Sigui com sigui, la pel·lícula parla de sexe (i molt), és barroera, escatològica i pretesament popular. Això no ho podem negar. Però des d'aquí reivindico el dret d'Almodóvar a fer la seva "boutade", el seu "divertimento", com han fet quasi tots els grans autors en algun moment de les seves carreres. Un moment que és necessari per desengreixar i resetejar una filmogria que ells mateixos no es volen prendre tan seriosament. És cert que ja s'han sentit veus apocalíptiques dient que Almodóvar està acabat, però aquestes veus funestes em resulten força ridícules davant d'un artefacte volgudament anàrquic i llunyà d'etiquetes, festivals, premis i honors diversos. Ara falta veure si el públic també està disposat a gaudir del divertiment.