Machi, Smiley, tresors i altres coses

Les obres que avui comento ja han sortit de cartellera però val a dir que han tingut un bon èxit per part de la crítica, i que totes dues s'han representat al Lliure de Montjuïc. Ara bé, les semblances acabarien aquí, perquè una és una comèdia inofensiva sobre la comunitat gay, mentre que l'altra és un compendi d'escenes salvatges que ens parlen del terrorisme, de la guerra i de tots els seus danys colaterals. Una ha omplert la sala petita a vessar; l'altre ha fet el que ha pogut per omplir mitja sala. Coses de la crisi actual!

SMILEY, de Guillem Clua. La gran virtut  d'aquesta obra, a l'igual que passava amb "Litus", és que cau simpàtica. Està feta amb carinyo, i es nota. Els actors creuen en el projecte, i  el resultat és altament eficaç. L'altra qüestió és que no passa de "divertiment", i aquí es queda... que no és poc. Alguns voldran trobar-hi una obra gay de referència, d'altres hi veuran la comèdia de l'any, i molts aplaudiran que s'abordin determinades qüestions de "l'ambient", com si fos una peça generacional dins d'un determinat col·lectiu. Jo hi vaig veure sobretot moments còmics aconseguits, altres de tòpics i algun que altre que semblava sortit del "club de la comèdia". L'arquetip mai juga a favor, i en aquest sentit hi vaig trobar a faltar una mica més de realitat en la relació dels dos únics personatges, sobretot en l'escena final. D'altra banda, totes les pinzellades referencials a "artefactes de lligar" d'última generació (Gayromeo, Grindr, etc.), així com les caricatures d'algun tipus de gay, només fan que engrandir els tòpics i estereotipar la comunitat gay davant de l'heterosexual, i fins i tot davant dels gays casats o amb parella fixa... que segons es diu a l'obra "no existeixen".

DISPARA. AGAFA EL TRESOR. REPETEIX, de Mark Ravenhill. El destí, la casualitat o ves a saber què ha contribuït a que hagi vist la majoria d'obres de Ravenhill representades a Barcelona: "Fashion feeling music", "Unes polaroids explícites", "Product"... i la que ara tenim entre mans. De totes elles, aquesta és sense cap mena de dubte la més madura, complexa i interessant. Si també tenim en compte que és una de les millors direccions de Josep Maria Mestres, podríem dir que estem davant d'un gran espectacle. És cert que la segona part és una mica més fluixa en conjunt i que el to a vegades tendeix a un cert excés, però encara és més cert que l'obra commou i desperta consciències. I en un temps com el que vivim, això esdevé necessari i imprescindible. Si a sobre hi afegim un conjunt potent d'actors, i una Machi descomunal i grandiosa en el seu monòleg de "La mare", haurem d'afirmar que ha valgut molt la pena acostar-se a Montjuïc.