Petit tast cinèfil (XVIII)

En plena setmana dels Òscars, i quan ja falten poques hores perquè els lliurin, calia fer un Tast Cinèfil relacionat amb pel·lícules que opten enguany a l'estatueta. I aquí està. Aquí teniu tres crítiques "sui generis" sobre tres pel·lícules que no podrien ser més diferents entre si. Teniu per triar: un drama cru, un western "particular" i una comèdia entre realista i romàntica. Per a tots els gustos...

 

"AMOUR", de Michael Haneke. Aquest director sempre em deixa un pèl fred al principi, però les seves pel·lícules són d'aquelles que van agafant força un cop les has vistes, un cop han arrelat en el teu subconscient. Amb aquesta cinta potser el fet expositiu és clar des del principi i el públic sap ben aviat a què s'enfrontarà. El més angoixant és que en poca estona se'ns fa entrar en l'estat d'ànim que tenen els protagonistes, i està clar que això no és del gust a tothom. Ens agrada veure drames, però no que ens els facin reviure... El més similar a "Amour" seria l'experiència que Romeo Castellucci ens va fer viure al teatre ara fa un parell d'estius, tot i que els llenguatges són evidentment molt diferents. L'altre tema a destacar d'"Amour" són les interpretacions, que en aquest cas no poden ser més sublims i realistes. Crec que tant Trintignant com Emmanuelle Riva estan esplèndids, ja que ens mostren dues realitats descarnades que ells mateixos podrien haver viscut. Suposo que ha de ser molt dur interpretar els teus temors (en aquest cas la malaltia i la dependència) però si ets un actor valent el resultat et pot reportar, fins i tot, un premi Òscar. Possibilitats d'Amour aquesta nit: Opta a 5 estatuetes, i la que té més possibilitats és la de pel·lícula estrangera. N'hi ha que tenen les esperances posades en Riva o en el guió original de Haneke, però el cert és que aquestes categories són molt competitives aquest any.

 

"DJANGO DESENCADENADO", de Quentin Tarantino. Les pel·lícules d'aquest director tenen un estil propi sempre, encara que vulguin homenatjar els spaguetti-westerns, les pel·lícules de karate o els films bèl·lics de sèrie B. Tarantino s'ho passa pipa fent cinema i això es nota. No vol dir que forçosament hagi de derivar en una gran pel·lícula, però està clar que si un és honest amb allò que fa sempre té més punts de mostrar una obra digna i "disfrutable". En el cas que ens ocupa val a dir que a mi em va fer passar una molt bona estona, tot i el metratge desmesurat i les escenes obligades "marca de la casa", on pots fer només dues coses: rendir-te i jugar al seu joc, o desesperar-te i esperar a què acabin. El que si vull destacar abans d'acabar és que Tarantino cada dia roda més bé, i que les seves cintes són d'una factura irreprotxable, ben lluny de la sèrie B que tant i tant li agrada. Possibilitats de Django aquesta nit: Té 5 opcions, igual que Amour, i justament competeixen en guió original, on són les dues grans favorites. També podria donar la sorpresa el senyor Christoph Waltz, que fa tres anys ja va guanyar el mateix premi per un paper molt i molt similar.

 

"EL LADO BUENO DE LAS COSAS", de David O.Russell. Esperava molt d'aquesta comèdia dels germans Weinstein (productors especialistes en Òscars) però el cert és que vaig sortir desencantant. La pel·lícula està bé i té una mica de tot dins del gènere: comença com una comèdia realista amb certa crítica social, deriva cap al tipus de comèdia americana amb el que menys connecto (la dels crits, les sobreactuacions i les "poses" impostades) per acabar com una comèdia romàntica a l'estil de "Hechizo de luna" o "Dirty Dancing". Durant tot aquest trajecte t'ho passes bé, a estones, i connectes amb alguns personatges mentre que n'hi ha d'altres que jo no em vaig acabar de creure en cap moment (Jennifer Lawrence no té l'edat adequada ni la imatge de ser una nimfòmana reformada). Possibilitats de "El lado bueno..." aquesta nit: Quan van sortir les nominacions es va dir que era la cinta que podia arribar a donar la sorpresa, ja que havia aconseguit el ple en les vuit categories més importants, cosa que no s'aconseguia des del 1981. A dia d'avui sembla que la possibilitat més real és justament Jennifer Lawrence, tot i que ningú descarta que De Niro guanyi en la categoria més competitiva i imprevisible del 2012, millor actor secundari.