No és pas notícia que corren temps molt dolents per al món de l'espectacle. La crisi generalitzada i la "criminal" decisió de pujar l'IVA al 21% han trasbalsat sobretot el món de les arts escèniques (el cinema s'ha anat salvant... però jo no em refiaria). L'any passat ja vam veure com el Gran Teatre del Liceu havia de retallar funcions i anul·lar alguns espectacles, mentre que el 2013 s'ha iniciat amb desagradables sorpreses que ara passem a relatar. Crec que, desgraciadament, encara no ho hem vist pas tot.
El TNC acaba d'anunciar que tanca la Sala Tallers per dos anys, que reajusta tota la programació fins a final de temporada i que anul·la l'espectacle que havia d'estar present en el Grec, cosa que es tradueix en un "tancat per vacances". Han rebut en general tots els espectacles, però sobretot dos dels muntatges del T6, que es representaran només uns 10 dies i que veuran com es redueix també tot el pressupost, tant pel que fa a escenografia com pel que fa a sous. En total, 66 funcions suspeses. Està aviat dit, però realment és un fet greu... crec que sense precedents a casa nostra.
El motiu de tot plegat sembla ser que ha estat la davallada de venda d'entrades, que ha caigut un 32% des de setembre. Si a això sumem les retallades en subvencions per part de la Generalitat, ens trobarem amb un paisatge molt i molt àrid, gairebé impossible de travessar per un gegant com el TNC, acostumat a moure grans produccions i a bellugar una infraestructura imponent. La culpa és de l'IVA? Sí. És de la política cultural d'aquest país? També. És de la qualitat o l'interès que desperten els espectacles oferts? Potser. Sigui com sigui, crec que el "mea culpa" que ha entonat Sergi Belbel és responsable però tampoc calia... En un moment normal i en un país normal, ningú exigiria al director d'un teatre públic que programi èxits comercials. A més, la seva aposta per l'autoria catalana contemporània era realment arriscada i encomiable... tot i que això no assegura cues ni baralles per unes entrades... en general, cares.
Al Liceu la cosa no ha continuat gaire millor que l'any passat. Tot i haver-me donat de baixa fa temps d'un mini-abonament (funcions populars, és clar), tant jo com la meva parella vam rebre unes cartes on ens demanaven la nostra col·laboració en un moment tan dur com aquest. Sempre he sabut que el Liceu es movia per mecenatge, i que si la reconstrucció va ser tan ràpida va ser gràcies a subvencions públiques... i sobretot privades, però el que mai m'hagués imaginat és que el director de tan magna institució m'escrivís personalment a casa per demanar-me diners. Si la situació no fos tan patètica ara mateix faríem un acudit de tot plegat...
I us deixo ja amb un "haiku" ben espanyol que pot servir per resumir el trist post d'avui: "Es triste de pedir pero más triste es de robar".
No hay comentarios:
Publicar un comentario