Fa pocs dies que "Agost" ha tornat al TNC. Després de ser el gran èxit de la temporada passada, Belbel ha repescat aquesta obra-riu que ell mateix dirigeix. I aquesta vegada sí he pogut anar-hi, pensant trobar la "gran obra americana" que tots anunciaven -a l'estil d'O'Neill, Wilder, Hellman, Williams o Miller- i topant-me amb una peça correcte amb més ínfules que encerts. Tal com ja va dir algun crític, l'última gran obra americana va ser "Àngels a Amèrica" i de moment no sembla haver trobat el relleu.
Els dramaturgs americans han tingut sempre gran habilitat en mostrar-nos sobre els escenaris autèntiques nissagues familiars, sovint turmentades per secrets inconfessables, per interessos econòmics o per totes dues coses alhora. L'obra de Tracy Letts no escapa a tot això, sinó que més aviat vol retre homenatge a l'estil i compleix, una darrera l'altra, totes les pautes que marca la tradició. Dialoga molt bé i obté escenes brillants, com la del sopar, però a vegades se li va la mà, tant amb l'allargament innecessari de la història com amb alguna "sorpresa" tòpica i fins i tot gratuïta. Segons el meu gust, aquesta no és la gran obra que els Toni i el Pulitzer avalaven, ja que fins i tot la catalana "Marburg" -amb la que curiosament guarda alguna semblança- la guanyava en originalitat, en interès i en gosadia.
Val a dir també que el muntatge de Belbel vol ser espectacular (perquè toca) i ho aconsegueix amb una escenografia desplegable molt efectista i amb un planter d'actors que fan de l'histrionisme el seu full de ruta. Això és, potser, el que més em va doldre, perquè si es vol retratar un tros de vida del mig-oest americà (això és el que pretén Letts) no es pot recórrer a la sobreactuació sinó a la naturalitat i a la coherència. No vull dir amb això que tots els actors estiguin passats, però sí que alguns es deixen emportar més per "la manera de dir" i per una gestualitat forçada que pel que realment estan dient o sentint; és a dir, per la forma més que pel contingut. En aquest sentit, tant Emma Vilarasau com Rosa Renom (esplèndides actrius) tenen moments gloriosos i d'altres de molt poca veritat, mentre que Anna Lizarán captiva a tothom de principi a fi... potser perquè el seu personatge està per sobre del bé i del mal, amagant sota la condició de "pastillera" del seu rol qualsevol excés interpretatiu. I el cert és que en alguns moments la seva sola presència omple l'immens escenari del TNC, cosa que només els grans actors estan capacitats per fer-ho.
Respecte als intèrprets que aposten per la naturalitat, i que pel meu gust en surten ben airosos, estan Abel Folk, la novell Clara de Ramon i el veteraníssim Jordi Banacolocha. Crec que és ell, i no pas les tres filles, el que s'emporta les més afortunades escenes d'aquest muntatge... amb permís de la senyora Lizarán, és clar. I no és que actui d'ofici ni tiri de recursos de gat vell (que també), sinó que aposta per una interpretació coherent, sense excessos, en la línia de la millor escola catalana. En el fons, cada vegada em recorda més a alguns dels grans professionals que ha donat aquest país, com ara Pau Garsaball, Joan Borràs, Enric Arredondo o Alfred Lucchetti. A cap d'ells li feia falta tanta tècnica ni tanta escola, però feien creïble qualsevol personatge que se'ls hi posés al davant... i emocionaven sempre que calia.
Podríem resumir, doncs, dient que "Agost" és d'aquells espectacles que cal veure, i que dóna gust de veure... tot i que acabes pensant que encara hauries gaudit més si hagués estat d'una altra manera. És com els bons bestsellers, que et fan passar una gran estona quan els llegeixes però que mai posaries en la llista dels teus llibres preferits. Ara ja només ens queda veure què farà Hollywood amb tot plegat, ja que sembla que Meryl Streep i Julia Roberts agafaran els rols de la Lizarán i la Vilarassau. No sé per que em sembla que dins d'un context pròpiament americà la peça ens agradarà més i ens semblarà més gran del que a mi, en aquest raconet de món, m'ha semblat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario