El joc del mirall

Argument de "Forever young": ben avançat el segle XXI un grup d'avis que havien estat artistes "trencadors", a més de hippies, fumetes, punkies o indignats, passen els seus últims dies fent vetllades suposadament artístiques en una residència per a vells actors i cantants. Tot això amenitzat amb música i cançons conegudes i un humor negre passat pel sedàs del Tricicle. Ben mirat, un èxit segur per a tot tipus de públic... Però, és clar, ¿algú va pensar que algun dia el pati de butaques es podia omplir de gent que superava, fent una mitjana, els setanta anys d'edat? Dissabte passat va ser aquest dia, i la crònica que ara ens ocupa parla precisament d'això, d'aquest magnífic joc de miralls que a vegades el teatre ens ofereix.

Quan vaig veure "Un ballo in maschera" al Liceu, adaptada per Calixte Bieito, el que més em va sobtar és que enmig de traidories polítiques i adulteris variats feia sortir a la protagonista vestida com moltes de les senyores de platea, amb el seu abric de pells i les ulleres fosques. L'efecte va ser instantani; la gent va rebutjar aquella òpera a xiulets. Suposadament era perquè sortia una escena de violació, gent asseguda en wàters, etc. Jo crec, en canvi, que era perquè no volien veure's damunt de l'escenari. A ningú li agrada que li posin davant el mirall, sobretot si el que aquest mirall et torna són imatges deformades i lletgíssimes.

Veient “Forever young”, que a mi em va semblar divertidíssima i enginyosa, pensava en com cauria a aquell públic entrat en anys  que es parlés de mort, de malalties, dels detalls més humiliants de la vellesa, etc. En general, la gent gran defuig els drames i qualsevol argument que parli de tristeses. Ara bé, crec que precisament l’humor va fer oblidar a la majoria que s’estava parlant d’ells... A més, gràcies a la comicitat l’ésser humà desenvolupa una altra de les seves més curioses característiques: pensar que s’està parlant d’un altre, ja que sempre hi ha algú més vell, més amanerat, més gras o més ridícul...

En general, el públic "sènior" -per dir-ho eufemísticament parlant- s'ho va passar en gran. Sortien encantats per les bromes produïdes a dalt de l'escenari, encara que moltes d'elles parlessin de coses (urnes funeràries, cames ortopèdiques, parkinson, demència senil...) que en altres ocasions  els horroritzen. Era de suposar que la rialla era general, però just al meu costat -quina casualitat!- hi tenia un matrimoni que no va ni respirar durant tota la funció. Van estar asseguts amb cara de póker des del principi fins gairebé el final, perquè quan van intuir que allò s'acabava es van aixecar i van tocar el dos. Vaig estar a punt de demanar perdó en nom dels actors, o de tot el Tricicle; suposava que s'ho estaven passant malament entre bromes macabres i cançons que no podien compartir (per època, sobretot). Però... finalment, vaig pensar que la manca de sentit de l'humor tampoc té edat ni condició. Sigui com sigui, quina alegria veure que alguns encara s'enfoten de si mateixos al mirar-se en el mirall deformat.