10/11/11

La tragèdia dels arrauxats

Parlava no fa molt del ritual que suposava per a mi veure una pel·lícula d'Almodóvar. Doncs bé, veure una de Von Trier té també quelcom d'especial, fins i tot d'extra-cinematogràfic. No sé massa bé per què, però el cinema d'aquest danès tan polèmic, egocèntric i depressiu m'arriba d'una forma directa, molt directa. Entenc i comprenc els seus personatges, sempre al límit. Em deixo captivar per les seves històries i m'empasso sense cap problema el seu discurs sobre problemes existencials de diversa classe i condició.


"Melancolía" és una pel·lícula que té un pròleg bellíssim, una primera escena (la de la limusina) intel·ligent i molt inspirada, així com un final que quedarà gravat a la nostra retina per sempre. No sé si estem davant de la millor pel·lícula de Von Trier, ja que competir amb "Rompiendo las olas", "Bailar en la oscuridad" o "Dogville" no és qualsevol cosa... però potser podem dir que és una de les millors, i també una de les més entenedores pel gran públic, almenys aparentment. I dic això perquè el cinema de Von Trier tanca sempre moltes incògnites, o més ben dit moltes preguntes sense resposta... preguntes que ha de respondre cada espectador segons el seu estat d'ànim, la seva personalitat i la seva capacitat de qüestionar-se el món.

 

"Melancolía", d'altra banda, ens ofereix dues o tres pel·lícules en una. Comença com una visió personal de "Celebración" (l'obra mestre del Dogma) per passar a una segona part que barreja el drama sobri i tens, ja vist en altres cintes del danès, amb un cinema de catàstrofes més tràgic que no pas pirotècnic. És cert que aporta imatges espectaculars, però ho són més per la seva bellesa... quasi pictòrica.

I és tanta la bellesa d’aquesta naturalesa apocalíptica (alguna cosa similar passava a “Anticristo”) que finalment un pensa que el planeta Melancolía és un lloc preciós que ve per salvar-nos d’un món horrible. Tot sembla preparar-nos per a un final catàrtic, un final de sacrifici, amb màrtirs inclosos. Un final revelador i esperançador, encara que a priori pugui no semblar-ho. I és que la protagonista no està tan lluny de la de “Rompiendo las olas”, que es deixava violar per amor al seu marit, o la de “Bailar en la oscuridad”, que pujava cantant al patíbul per amor al seu fill. Aquí el sentiment del personatge que interpreta Kirsten Dunst és una mica més egoïsta... tot i que l’amor té molt d’egoïsta, i això ho sabem tots.

 

La veritat és que Kirsten Dunst fa el millor paper de la seva carrera, si més no el més difícil. Retrata a la perfecció un personatge tancat en si mateix, que no sap què li passa i que no entén el món que l’envolta. No sap, ni pot, demostrar estimació cap els demés... i en el fons és un ser fràgil i trencadís que només s’asserena i es fa fort quan reconeix que el final és irreversible. Clara mostra del seny que molts arrauxats tenen en moments clau (a diferència dels assenyats). En aquest sentit és brillant el moment en que la germana diu: “els cavalls s’han calmat”. Sabem, com a espectadors, del neguit que els animals han anat mostrant al llarg de la pel·lícula. Per tant, aquesta calma, aquesta serenor, ens demostra que queden poques hores. Von Trier ve a dir-nos, doncs, que l’animal, el que suposadament no pensa, accepta el final amb resignació, o amb valentia, depèn de com vulgui mirar-se.

Amb tot el que he dit queda clar que Lars Von Trier no fa cinema de gènere. És cert que sovint juga amb ells (el musical, el terror, la ciència-ficció, i futurament... el porno) però del que està més a prop és de la tragèdia. A l’igual que Haneke, que parteix d’un punt de vista formal molt diferent, és un dels grans tràgics de l’actualitat. El destí, la fatalitat, la reflexió sobre la vida i sobre la nostra existència estan presents al seu cinema. D’alta banda, un cinema bellíssim... i més quan va acompanyat de la música de Wagner.

En definitiva, una pel·lícula molt recomanable per a aquells que vulguin anar al cinema a pensar o a deixar-se endur per les imatges i arribar lluny... molt lluny. Ah... una última recomanació: no perdin de vista a Charlotte Gainsbourg, una de les millors actrius europees actuals; una de les grans, vaja.

3 comentarios:

Anónimo dijo...

yo me quiero morir asi, como ella.
POR CIERTO, ESTE WAGNER ES MUY BUENO. HA ECHO ALGUNA BANDA SONORA MAS?

Mary Carme dijo...

"Agafo" la teva recomanació: ara en tinc més ganes de veure la pel·li. Si no puc arrossegar al comandant, busco algú altre o vaig sola al cinema! :-)
Per cert, votar a les "reaccions" no puc/no sé. Ha de tenir res concret el meu ordinador? PETONS

CARLES ARMENGOL dijo...

No crec que sigui necessari tenir res a l'ordinador. Tu només hauries de clicar i ja està. Jo fins i tot crec que ja s'ha recollit la teva reacció... Petons!