BEGINNERS. La comèdia de l'estiu

Me la volia reservar per un "tast cinèfil", però com que no sé quan acumularé tres o quatre pel·lícules per comentar (l'estiu està essent poc interessant cinematogràficament parlant) no he volgut deixar escapar la oportunitat. I és que aquesta vegada sí serveix la recomanació. Enmig d'un panorama desolador, què millor que una bona comèdia, intel·ligent i sensible. Sí, és cert que a cops és més trista que alegre... però en el fons és una pel·lícula que no defrauda. Feu-me cas, aneu-hi sense prejudicis, i ja ho veureu.

La comèdia és un gènere que m’encanta, però crec que és un gènere tan devaluat i tan mal entès que dels últims 20 anys en podria salvar poquíssimes. La majoria de públic creu que les comèdies són sinònim de “Los padres de ella”, “Algo pasa con Mary” o “Resacón en las Vegas”, per no citar el reguitzell de cintes d’un reguitzell d’actors especialitzats: Jim Carrey, Jason Biggs, Adam Sandler, Rob Schneider, Ben Stiller, Steve Carrel, Martin Lawrence, Eddie Murphy, etc. També tenim directors estrella com els germans Farrelly o Judd Apatow (Woody Allen ha jugat sempre en una lliga a part), així com les inevitables i infumables comèdies romàntiques de torn, on hi ha estrelles absolutament especialitzades com ara Jennifer Aniston, i anteriorment Meg Ryan o Sandra Bullock. Em sembla bé que existeixi aquesta comèdia més frívola o alimentària, ja que sempre ha existit, però trobo a faltar directors que es prenguin el gènere seriosament... i és que deixar la pel·lícula en mans del còmic de torn, si no ets Charles Chaplin o similar, sempre és perillós. Les millors comèdies de la història han tingut grans directors al darrera; directors que a vegades explicaven coses molt sèries (“El gran dictador”, “To be or not to be”, “El apartamento”, “Dos en la carretera”, “Mash”, etc.) però amb un somriure, agredolç o no.

No diré que Beginners sigui cap gran pel·lícula, però sí és una mostra prou digna de comèdia romàntica ben entesa, tal com ja ho va ser l’any passat “500 days of Summer”.  Defuig les tonteries habituals del subgènere i es belluga més per la frontera del cinema “indie”, aportant frescura, originalitat i un anti-romanticisme que últimament es porta molt. A part, la química entre Melanie Laurent i Ewam McGregor és formidable, així com la creïble i sensible interpretació de Christopher Plummer com a gay de més de 80 (ja són moltes les veus que li auguren una justa nominació com a secundari). I sí... no m’oblido del gos, que no sé com es diu... però que fa un paper molt i molt destacat. No us la perdeu...