Aquest mes d’abril ha estat fructífer pel que fa a encerts artístics. I dic això perquè la satisfacció de veure una pel·lícula o una obra de teatre és proporcional a la tria prèvia que se’n faci. La oferta és àmplia i variada, i un ha de saber quin són els seus gustos, pensar en el que li poden oferir i imaginar si li interessarà aquella proposta... És cert que moltes vegades la satisfacció més gran ve quan et sorprenen, quan et donen més del que esperaves o quan surts mitjanament satisfet d’un espectacle del que no esperaves res. Ara bé, degut als preus (7,50€ per una entrada de cinema), a la manca de temps i –repeteixo- a la variada gamma de propostes, un es veu forçat a seleccionar... sempre segons un interès estudiat i meditat. En part, enyoro els temps en que gràcies a un carnet de premsa ho veia quasi tot; suposo que és una deformació professional... però, de moment, em conformo amb les meves petites seleccions i estic content quan no em defrauden.
Va començar el mes amb dues òperes. Dues pel preu d’una... tot i que això no és novetat perquè “Cavalleria Rusticana” i “Pagliacci” sempre es representen unides, com a mostra del verisme més dramàtic i contundent. També pot ser com a mostra de dos temes molt similars: trios amorosos que desemboquen en gelosia... i mort. La direcció artística corria a càrrec de Lilliana Cavani, directora de cinema italià que va donar títols interessants com “Portero de noche” i d’altres de mediocres com “Francesco”, amb un jove Mickey Rourke. La producció és impecable, però en el cas de “Cavalleria...” és massa correcta, massa de postal. Costa fugir del costumisme i de la imatge folclòrica a la que ens aboca la trama, però la música és tan potent (una de les meves preferides) que bé podia haver fet volar una mica més la imaginació dels implicats.
“Pagliacci” ha donat més joc... Ambientada en una època diferent a la que va ser escrita, i amb un joc escènic vistós i original (sobretot en la part de la representació), ha connectat amb el públic i ha tornat a demostrar que el seu dramatisme funciona, que l’ària de final del primer acte fa emocionar al més escèptic (Ridi pagliacci...) i que el final et deixa l’ànima glaçada: “La commedia è finitta!”. Quasi tant com a Cavalleria, on el crit esfereïdor d’un membre del cor (i dic crit, perquè és parlat i no cantat) també ens posa la pell de gallina: “Hanno ammazzato compare Turiddu! Hanno ammazzato compare Turiddu!”.
Va avançar el mes, i el Lliure ens van regalar dos dies de “Gardenia”, un espectacle en el que dos directors provinents del món de la dansa contemporània més que del teatre han reunit a nou transformistes i transexuals de més de 60 anys. Gent real, gent que reviu coses que van ser reals, que potser són reals... Gent que ens aporta un cabaret diferent, gairebé disseccionat, esquarterat i nu. Un cabaret del que veiem més l’ànima que el resultat. Un cabaret que convida a pensar en la gent que el fa. Total, un espectacle que va entusiasmar per la seva originalitat i sobretot per la seva veritat. Realment brillant el moment en que nou senyors amb aspecte de pares o avis respectables es transformen en magnífiques senyores davant dels nostres ulls, sense artificis, sense trucs... només amb un tempo pausat, amb un joc de repeticions tan real com la vida mateixa.
I finalment, el cinema. Volia veure “El mundo según Barney” (encara la tinc pendent, però aviat ho resoldré) tot i que no va poder ser, i en el seu lloc va caure “Incendies”. Aquesta pel·lícula canadenca –finalista a l’Òscar com a millor film estranger- ja estava a la meva tria prèvia, i el cert és que no va decebre gens. Basada en una obra teatral de l’aplaudit Wajdi Mouawad, i adaptada per Denis Villeneuve, és un clar exemple de com transportar la tragèdia grega als nostres dies i a escenaris propers i reconeguts per tots... encara que en el film no s’anomeni cap país, ni cap guerra. Un altre crit esfereïdor, però extret amb sordina i gairebé de puntetes. Un film terrible sobre les guerres que, a més, he acabat d’arrodonir amb la lectura d’un conte meravellós, cruel, terrible: “Manuscrito encontrado en el olvido”, d’Alberto Méndez (conte recollit en el llibre “Los girasoles ciegos”).
No hay comentarios:
Publicar un comentario