Els psicokillers també canten

Broadway ha anunciat un musical sobre "American psycho", la novel·la de Bret Easton Ellis que va suposar una mirada ferotge al món dels yuppies dels anys vuitanta. En realitat, el meu post no és només per fer aquest anunci sinó per comentar la columna de Ramón de España a El Periódico, on es mostrava altament disgustat i escandalitzat per aquest tema.

La columna de Ramón de España venia a ser, tot i que de forma encoberta, un atac frontal i visceral a tot un gènere. No li agraden els musicals -això està clar- i ha utilitzat l'excusa de que hi ha certes coses que no es poden frivolitzar... ja que segons ells tot el que porti música cantada deu ser frívol o pejoratiu.

Ignora que precisament la incursió o adaptació de temàtiques més serioses, i d'històries sòlides i solvents, va ser una de les grans troballes del musical modern. Ignora també que ja hi ha obres amb temàtica similar que han donat grans resultats. I m'imagino que també ignora qui és Stephen Sondheim, a qui titlla de "cursi y relamido". Llegint això dubto moltíssim que el comentarista hagi escoltat mai la inquietant partitura de "Sweeney Todd" o hagi llegit amb deteniment les lletres de "West side story", que en el seu moment van ser tot un revulsiu per estar escrites en una mena d'argot de barris baixos. Vaja, m'agradaria pensar que s'ha equivocat de nom... perquè si no és difícil de creure.

Amb tot això no vull fer una lloança de tot el gènere, que sovint s'ha prostituit i ha acabat essent una atracció per a turistes o un contenidor de cançons passades de moda. Però això no és suficient per menysprear compositors, cantants de primer ordre i aventures arriscades, com segurament serà la d'aquest "American psycho". Penso que un comentarista ha d'estar informat, encara que només doni la seva opinió. I és que una opinió basada en la ignorància és sempre una opinió pobra, per més personal que sigui.