Damunt d'una teulada

Fa mesos vaig voler fer aquest post, però la manca de temps -o d'inspiració- va fer que ho deixés per més endavant. En aquell moment preestrenàvem "Yo no sé cuentos alegres", i ara estem ja a l'estrena oficial i oficiosa... Per tant, el post era obligatori, si més no com a deute moral.

Quan vam començar a assajar "els contes" -nom extrateatral que li donem a la funció- ni tan sols ens havíem plantejat estrenar-la. Tot va començar com un casting encobert, després com una prova, més endavant com una mena de classes d'entrenament... i ja uns tres mesos més tard, com uns assajos pròpiament dits. Volíem provar un text difícil i compromès pels actors, però no sabíem si es podria mostrar en condicions. Finalment, vam decidir que sí. La feina feta havia estat dura, seriosa... i si més no valia la pena ser mostrada. Sabíem que era complicat arribar a l'exigència que una obra com aquesta demana, però també sabíem que seria un treball honest i valent.

Ara ens enfrontem als resultats, i segueixo pensant que hem estat ben bojos de tirar endavant una proposta com aquesta: dos actors, un escenari nu, un text "massa" literari, uns personatges sempre al límit de l'emoció, un públic que trepitja "literalment" l'escenari, etc. Ara bé, per fer teatre s'ha d'estar una mica boig, i això és quelcom irrefutable. A més, si veig el que tenim i miro endarrera m'adono que han estat els mesos d'assaig més profitosos des de fa anys. Potser el resultat no agradarà a tothom, potser per alguns serà insuficient, però l'aprenentatge que hem fet els quatre integrants és el millor que ens podia passar amb aquest muntatge...

L'altre dia algú em deia que per què havia muntat aquesta obra tants anys després d'haver-la escrita, sobretot quan ja no tinc massa a veure amb aquella persona que s'enfrontava al seu primer text fa quasi 10 anys. Suposo que hauria d'enfrontar-me a textos més nous, més al gust d'ara, amb muntatges més senzills i repartiments super ajustats... Però no ho faig. En realitat, quasi mai he fet el que tocava. I aquesta evidència m'ha fet plantejar una qüestió important: per què faig teatre?

Aiii... la resposta de per què segueixo fent teatre, ja sigui com a actor, director o autor, és una resposta difícil. Crec que els que ens enfrontem a reptes artístics és, en part, per una qüestió exhibicionista, o fins i tot de recerca del reconeixement, però amb els anys m'he adonat que hi ha més coses... sobretot quan veus que l'èxit és relatiu, efímer -com el teatre mateix- i també molt subjectiu, perquè per a nosaltres ja és un èxit haver estrenat aquesta obra en condicions... I sí, hi ha més coses: el procés d'aprenentatge, el camí cap a un objectiu encara que sigui petit i no molt ambiciós, la sensació de pertànyer a un grup de gent que persegueix el mateix, el gust d'inventar i crear històries només pel gust de fer-ho... i, sobretot, gaudir i divertir-te amb allò que estàs creant. D'acord que l'art també és patiment, però quan és un procés creatiu individual; si ha de ser un procés grupal, molt millor si pot sorgir de la complicitat, l'amistat o la confiança.

Quan tot això -o alguna d'aquestes coses- es compleix, segur que l'esforç haurà valgut la pena. Pel camí quedaran entrebancs, malentesos o discusions, però la meta tindrà un regust dolç i no amargant. Tant se val si s'ha tingut o no el local d'assaig adequat, si s'han guanyat diners o no, o bé si hi ha hagut crítiques desfavorables... Amb "els contes" sí ha valgut la pena. Hem assajat molts, molts i molts mesos (vam complir el primer aniversari de projecte tot assajant), hem tingut moments més alegres que d'altres, hem assajat en una teulada de veritat... i també hem rigut molt. Molt. I penso que assajar un drama amb "bon rotllo" és un altre dels grans secrets que hem descobert tots plegats.

Ja només espero que "els contes" tinguin llarga vida, i si més no... una vida feliç!