El Lliure de Gràcia, el primer i genuí, s'ha reestrenat. Amb una remodelació aparentment discreta (l'escala decorada amb llàgrimes vermelles és el més vistós) ha tornat a obrir les seves portes després de set anys. L'obra escollida, una de Tennessee Williams. Potser una de les més emblemàtiques i conegudes, ja sigui perquè s'ha representat moltíssim o bé per la històrica parella que la va interpretar en el cinema. Ens referim, evidentment, a "Gata sobre teulada de zinc calenta" (no, no me deixat l'article davant de la Gata; Rigola, el director, ha decidit treure'l. No sé... deu fer més modern.)
Tothom l'ha posat pels núvols, i a mi m'ha deixat fred. Potser no tenia el dia, o potser no he connectat amb la proposta austera, llànguida i "elegant" d'Àlex Rigola. Si remarco això d'elegant és perquè en una de les enfervorides crítiques la paraula es repetia en cinc ocasions: "puesta en escena sobria y elegante", "permite mostrar con absoluta elegancia", "elegantísima en el papel de madre", "todo es elegante y adecuado", "un excelente y elegante espectáculo". I sí, sí és elegant... però l'elegància no està renyida ni amb el tedi, ni amb l'avorriment, ni amb la desconnexió. I sí, jo vaig patir aquestes tres sensacions mentre feia seriosos esforços per entrar en la proposta.
Àlex Rigola es pren el text de Williams com si fos una partitura, i l'interpreta a ritme de blues. Tot és llànguid, dens, fins a crear una atmosfera pesada i carregada, molt a l'estil del sud dels Estats d'Units. Això ho aconsegueix amb escreix, i resulta captivador al començament de la peça... però després, al meu entendre, s'esgota. De la mateixa manera, trobo que també s'esgota aquesta fórmula -molt del Lliure- de fer que els actors diguin el text despullat de matisos, intentant arribar a l'essència o bé buscant-la des d'un altre registre, que segurament no seria el primer que se'ns acudiria pel text que s'està dient. Amb això es busquen altres camins, altres sensacions, i suposo que també es vol treure artificis a la interpretació... Però atenció, perquè al final aquesta fórmula -pel meu gust- acaba essent un altre artifici.
De totes maneres, val a dir que tot el que hem plantejat fins ara com a rèmores funciona a la perfecció en els primers minuts de l'obra. Trobo que ja està bé que el primer gran monòleg de Maggie (tot i que hi ha intervencions de Rick, podríem dir que és gairebé un monòleg) es faci amb aquestes tècniques. La dissociació del que diu i com ho diu acaba fent-nos connectar amb l'interior d'aquesta gata, maula i rebel i sensual, tot alhora. Podríem dir que és una Maggie gairebé animal, que desgraciadament es perdrà després d'aquesta escena per donar protagonisme al personatge del pare. Això ha estat una opció de Rigola, i no sé si és tampoc la més encertada, ja que l'escena pare i fill es fa excessivament llarga... dit fins i tot pels mateixos crítics que li canten els encerts.
Respecte a la posada en escena, podria dir que és excel·lent. La idea de que el camp de cotó -atenció, perquè una crítica confonia els cotoners amb rosers- envaeixi la casa familiar em sembla brillant, a l'igual que aquell simbòlic arbre sec que presideix el llit. A més, estèticament resulta d'una gran bellesa... tot i que els actors hagin d'actuar en un espai molt reduït i ple d'entrebancs. D'altra banda, l'opció de la música en directe està molt bé, però accentua aquesta sensació de llanguiment (ara m'adono que utilitzo la paraula tant com aquella crítica utilitzava la paraula "elegant") que a mi m'ha acabat cansant.
2 comentarios:
I ara què faig? La vaig a veure o no?
Sí, jo crec que sí que l'has de veure, si tens curiositat. La meva opinió és molt personal, i potser també es devia a un estat d'ànim particular.
A més, l'espectacle té coses molt bones. Tu mateix.
Publicar un comentario