Quan es descontextualitza una obra de teatre o una òpera, cosa que d'altra banda es fa molt sovint, sempre es corre el perill de semblar gratuït o banal. Fins i tot Calixto Bieito -un expert en aquests camps- ha caigut a vegades en el cantó de la seva pròpia desmesura, creant imatges molt estètiques o molt polèmiques que poc s'adeien amb el que la història o els personatges explicaven. Amb la "Carmen", però, l'encert és total, i en pocs minuts un es creu que les cigarreres portin bata d'empresa, o que els soldats siguin legionaris amb pocs escrúpols.
La "Carmen" de Bieito, que encara es pot veure al Liceu de Barcelona, va estrenar-se ja fa anys a Perelada... i des de llavors ha anat per molts teatres europeus, fins arribar a casa nostra. I aquí ha de triomfar, enmig d'algun xiulet i quatre crits mal donats, ja que la categoria de l'espectacle, l'encert del muntatge escènic i la seva força simbòlica el converteixen en alguna cosa més que en una revisió de l'òpera de Bizet. En aquest cas, la música de sempre ve subratllada per una posada en escena que no tots entendran, però que dóna a la partitura una força i una volada de primer ordre.
Un dels grans atractius del muntatge, i també un dels grans mèrits de Bieito, és com belluga al cor i als extres per l'escenari del Liceu. En general, les òperes que necessiten un gran cor -les de Wagner, Verdi, etc.- acaben convertint a aquest en un munt d'estaquirots que es mouen per l'escenari pesadament, sense gràcia i amb por de no xocar els uns amb els altres. Aquí, en canvi, hi ha moments en que dalt de l'escenari hi ha més de 130 persones, totes amb una missió i amb una "entrega" i fe absolutes. Claríssimament, el moviment escènic -des de la formació de soldats fins a la baralla de dones o el desmuntatge del toro- és un dels punts forts de la funció.
D'altra banda, veure a una Carmen que es treu les bragues amb naturalitat abans de fer l'amor o bé veure a José i Escamillo peseguint-ser per damunt de mitja dotzena de cotxes no són coses que es puguin oblidar. Tampoc oblidarem la guiri que prenia el sol al principi del segon acte damunt d'una bandera espanyola, la famosa havanera de Carmen cantada des de dins d'una cabina de telèfons, el torero nu que practica un bany de lluna, el toro d'Osborne caient de cara a platea, etc. Detalls que fan gran l'espectacle i que -malgrat a qui pesi- ens recorden que Bieito és un dels gran directors d'escena actuals.
La "Carmen" de Bieito, que encara es pot veure al Liceu de Barcelona, va estrenar-se ja fa anys a Perelada... i des de llavors ha anat per molts teatres europeus, fins arribar a casa nostra. I aquí ha de triomfar, enmig d'algun xiulet i quatre crits mal donats, ja que la categoria de l'espectacle, l'encert del muntatge escènic i la seva força simbòlica el converteixen en alguna cosa més que en una revisió de l'òpera de Bizet. En aquest cas, la música de sempre ve subratllada per una posada en escena que no tots entendran, però que dóna a la partitura una força i una volada de primer ordre.Un dels grans atractius del muntatge, i també un dels grans mèrits de Bieito, és com belluga al cor i als extres per l'escenari del Liceu. En general, les òperes que necessiten un gran cor -les de Wagner, Verdi, etc.- acaben convertint a aquest en un munt d'estaquirots que es mouen per l'escenari pesadament, sense gràcia i amb por de no xocar els uns amb els altres. Aquí, en canvi, hi ha moments en que dalt de l'escenari hi ha més de 130 persones, totes amb una missió i amb una "entrega" i fe absolutes. Claríssimament, el moviment escènic -des de la formació de soldats fins a la baralla de dones o el desmuntatge del toro- és un dels punts forts de la funció.
D'altra banda, veure a una Carmen que es treu les bragues amb naturalitat abans de fer l'amor o bé veure a José i Escamillo peseguint-ser per damunt de mitja dotzena de cotxes no són coses que es puguin oblidar. Tampoc oblidarem la guiri que prenia el sol al principi del segon acte damunt d'una bandera espanyola, la famosa havanera de Carmen cantada des de dins d'una cabina de telèfons, el torero nu que practica un bany de lluna, el toro d'Osborne caient de cara a platea, etc. Detalls que fan gran l'espectacle i que -malgrat a qui pesi- ens recorden que Bieito és un dels gran directors d'escena actuals.
No hay comentarios:
Publicar un comentario