TONY CURTIS (1925 - 2010)

Tony Curtis ja era un home gran -i un actor pràcticament acabat- quan jo vaig començar a saber què era això del cinema... I és que la seva carrera va començar a morir-se cap a principis dels setanta, tot i que ell seguiria fent pel·lícules -totes elles oblidables i oblidades- fins el 2008. D'altra banda, el seu nom sempre va ser molt familiar a casa meva. La meva mare l'anomenava molt, i tot i que mai ho va dir ara interpreto que li agradava força. Jo, en canvi, sempre el vaig trobar una mica estrany, entre xulesc i afeminat... cosa que em desconcertava. A més, la seva imatge durant les últimes dècades ha estat quasi esperpèntica, ja que el seu perruquí, les ulleres de sol, les cadenes i el moreno tipus Valentino encara engruixien més i més els meus dubtes.

De totes maneres, abans dels setanta Tony Curtis té una carrera amb títols importantíssims, cosa que el convertia, fins ahir mateix, en una de les últimes llegendes vives del Hollywood clàssic. A part de pel·lícules alimentàries i amb cert encant, com ara "El gran Houdini" o "Trapecio", en els cinquanta també té la sort de fer "Chantaje en Broadway", "Los vikingos", "Fugitivos" -la seva única nominació a l'Òscar-, "Operación Pacífico", i sobretot dues peces imprescindibles a la història del cinema: "Con faldas y a lo loco" y "Espartaco".

En els seixanta, seguiria passejant el seu encant, la seva rialleta burlesca i el seu "sex-appeal" de barriada en una colla de comèdies estimables: "Encuentro en París", "La pícara soltera", "La carrera del siglo", "Boeing Boeing" i "No hagan olas". Fins i tot tindria temps per canviar de tant en tant de registre i passejar-se per l'aventura ("Taras Bulba") o el drama esquizoide ("El estrangulador de Boston"). Tampoc cal oblidar que va participar en alguna pel·lícula de terror de sèrie B ("La cámara de los horrores") i que va ser la veu en off d'un altre clàssic del cinema de gènere, "La semilla del diablo".