11/9/10

Tot el que vulguis... i més

El cinema espanyol té, des de fa dècades, la capacitat de produir rareses o petites joies que neden a contracorrent, que sorprenen. Enmig de les pel·lícules de directors-estrella (Almodóvar, Amenábar, Trueba) o d'autors amb empremta (León de Aranoa, Bollaín, Coixet) , de pel·lícules al servei de còmics o actors de fama televisiva, o bé enmig de pel·lícules sobre la Guerra Civil o espectaculars i buides visions de la història d'Espanya ("Alatriste", "Lope") apareix un tipus de cinema que es considera una excepció, ja sigui per la forma de tractar els temes o ja sigui pels temes en si. L'última cinta d'Achero Mañas estaria dins d'aquest grup i, com moltes d'elles, possiblement passi desapercebuda i hagi de revaloritzar-se d'aquí uns anys. Per tal de que això no passi aquí va una crítica-recomanació en tota regla.

"Todo lo que tú quieras" és una història preciosa: un vidu que intenta acostar a la seva filla, a través del transformisme, l'esperit de la mare morta. Però també és una metàfora sobre la paternitat/maternitat actuals, així com els diversos models de família que cohabiten a la nostra societat. A partir d'una història que s'embolica de forma ingènua -a petició d'una nena- i que acaba fregant la inversemblança va apareixent una llarga desfilada de temes: el transformisme, l'homofòbia, les seqüeles que deixa l'absència, la discutible tasca dels serveis socials, la situació de desemparament legal d'alguns pares separats, etc. Tots ells, temes que desperten més d'una i més de dues discussions a la sortida del cinema. Si una cosa està clara és que la pel·lícula d'Achero Mañas no acaba a les sales de projecció...

Estem, per tant, davant d'un treball arriscat, que agradarà a alguns i desagradarà a molts... ja que no es queda a mitges tintes i aposta per portar fins a les últimes conseqüències la proposta inicial. Crec que Mañas, tot i tenir una carrera curta com a director, es caracteritza precisament per això. "El Bola" va ser la primera radiografia exhaustiva sobre els maltractaments infantils que es feia al nostre país, i "Noviembre" -absurdament apedregada per la crítica- debatia sobre els límits morals de l'art. És a dir, no estem davant d'un director conformat i conservador, sinó davant d'algú a qui li agrada donar voltes a les coses, buscant sempre la oportunitat de dir alguna cosa més o fer pensar una mica més.

Per últim, destacar que la pel·lícula té un treball interpretatiu de primera divisió. Des de la nena Lucía Fernández fins al veteraníssim José Luís Gómez. Però no puc deixar d'elogiar el magnífic treball de Juan Diego Botto, per a mi un dels treballs més madurs, arriscats, mesurats i sensibles que he vist en molt de temps.

2 comentarios:

Anónimo dijo...

Fa bona pinta. A veure si m'apropo a veure-la.

carles dijo...

En el teu cas, Mr.Mula, és quasi de visió obligatòria.