INCEPTION. L'origen... està en els videojocs

Abans de continuar haig de dir que sí, que a mi m'ha agradat "Inception" i que crec que fins i tot l'he entès... en termes generals. I ho dic perquè sembla que amb les pel·lícules de Christopher Nolan -almenys amb les últimes- has d'estar al seu costat, o bé en el cantó contrari. El cert és que em fa una mica de ràbia tot plegat, ja que ni crec que Nolan sigui un geni... ni tampoc un farsant o un embaucaudor. Més aviat penso que és un il·lusionista; és a dir, un bon prestidigitador que sí ens enganya però que acostuma a fer-ho bé i sense que se li vegi del tot el truc.

"Inception" o "Origen" és una pel·lícula que atrapa, que té una sofisticació visual (i sonora) fora de tota mena de dubte, i que vol ser alguna cosa més que un simple passatemps. De totes maneres, el director no vol renunciar a l'acció, l'aventura i el sotrac argumental... cosa que a vegades li acaba passant factura. No em direu que tota l'escena de la neu no es fa llarga i ferragosa, o bé que tot lo de l'ascensor del final resulta estèticament molt bonic... però realment innecessari.

Malgrat tot, Nolan no renuncia a buscar la inspiració en llocs molt diversos, cosa que evidentement enriqueix la pel·lícula. En aquest sentit, és obvi que el mite d'Orfeo i Euridice està present en la història d'amor principal, o que el Rosebud de "Ciutadà Kane" està utilitzat aquí amb certa gràcia, o que Matrix hi és present en més d'una escena, o que les escales impossibles d'Escher són d'una gran influència estètica, o que el cinema negre i el melodrama clàssic estan personificats en el personatge de l'esposa, que en ocasions em recordava la Bette Davis de "La Carta"... (Recordeu l'escena inicial? Quan la dona surt a les escales del porxo amb la pistola i comença a disparar contra un home? Gran pel·lícula, per cert. Recomanació de clàssic inclosa en aquest post.)

Moltes influències que conflueixen en un guió força ben tramat, que a vegades es perd per les branques. I és que si ja tenim una història potent -i prou complicada- per què hem de confondre més al personal amb històries paral·leles que moltes vegades no porten enlloc... ¿Per què, a la sortida o entrada d'un cinema, hem d'escoltar tan sovint les frases "tu no intentis comprendreu-ho tot perquè tampoc té sentit", o "tu queda't amb el més important, que la resta no importa"? Em sap greu que això hagi de ser així, ja que penso que un bon guió és aquell que s'aguanta de peu encara que vingui una ventada o el dinamitin des de dins. En canvi, els juguets de Nolan -o de Fincher, o dels germans Wachowski, o de tants altres- són artificis molt ben fets que resisteixen unes quantes embestides... però no totes. Per tant, quan es nomini el guió en la propera edició dels Òscars -ho faran, segur que ho faran- o bé hagi de sentir que "The dark Knight" és una obra mestra m'hauré de mossegar la llengua i mirar cap a un altre cantó.

Amb tot això, no vull dir que estigui en contra d'aquest tipus de guions ni d'aquesta mena de cinema. Si està ben fet, i "Inception" ho està, disfruto com el que més. A sobre, entenc que hi ha tota una generació -em temo que ara ja són vàries- que tenen en el còmic i també en els videojocs uns referents molt importants. Aquests llenguatges, precisament, són parcs a l'hora de desenvolupar les idees, i en les seves històries moltes vegades les coses passen perquè sí... sense cap més argument que el de la fe absoluta per part del lector, jugador o espectador. I les explicacions són sovint rebuscades, però també força buides. Tot això ha passat al cinema, ho sé. Els llenguatges s'han contaminat, i penso que dins del què cap... "Inception" passa l'examen amb nota.

(Per cert... que fantàstica és Marion Cotillard! Trigaré temps en oblidar el seu personatge.)