Aquest estiu, com ja vaig dir en el seu moment, ens ha portat pel·lícules estranyes, poc comercials i fins i tot algunes joies. Va començar amb "Canino" i "Io sono l'amore", però ha continuat amb obres menors, des de comèdies-telefilm, drames repescats, joies de l'animació, etc. Ha estat un estiu en que s'han barrejat films-estrella dins del circuit independent ("Two lovers", "El concierto", etc.) amb els blockbusters de torn ("Toy Story 3", "Inception", "Los mercenarios", "Airbender", etc.) Un estiu del que anirem destacant alguns dels seus títols.
TOY STORY 3, de Lee Unkrich. Prometia ser un gran film d'animació, fins i tot millor que les seves antecessores, i així ha estat. Els de la Pixar no deixen de superar-se, i en aquesta nova "entrega" ens aporten aventura, emoció i bon cinema. Resulta estrany, però quantes coses estan aportant al cine aquesta gent de l'animació... Són els que més podrien beure del còmic, els videojocs i els passatemps per a criatures, però en canvi són dels pocs que es basen realment en el cinema de veritat: excel·lent guió, narració àgil i ajustada, enquadraments pensats i repensats i, sobretot, cap complexe per mirar enrera i enmirallar-se en els clàssics. 
MOTHER & CHILD, de Rodrigo García. M'agrada aquest director. M'agrada perquè té una manera de fer amb la que connecto; m'agrada perquè en el fons dels seus guions hi ha un punt de teatralitat ben entesa; m'agrada perquè els personatges traspuen veritat i perquè sempre ens brinda algun moment que em toca la fibra, que m'emociona. La seva darrera pel·lícula potser no és la millor ("Nueve vidas" segueix essent la meva favorita) però és una bona cinta, amb una història potent i un repartiment espectacular i en plena forma: Naomi Watts, Annette Bening, Samuel L. Jackson, Jimmy Smits i Kerry Washington. 
TWO LOVERS, de James Gray. Aquesta és una d'aquelles pel·lícules que la crítica -sense saber massa bé per què- posa pels núvols i jo, en canvi, la poso en quarentena. "Two lovers" ha arribat dos anys més tard de la seva estrena, i jo crec que el fet que trigués a estrenar-se i que hagués passat desapercebuda als Estats Units ha fet que algú volgués rescatar-li els mèrits. No diré que no en tingui, però crec que s'ha exagerat... i això, a la llarga, no anirà al seu favor. De moment, però, ha tingut una bona taquilla per tractar-se d'un film petit, i molts diuen que ha estat el gran "sleeper" de les sales de versió original. 
SUNSHINE CLEANING, de Christine Jeffs. Una decepció. L'han venuda com l'hereva de "Little Miss Sunshine", però en realitat el que han fet és una mala còpia. Una còpia sense gràcia, més parenta dels telefilms que del cinema en majúscules. Una llàstima, perquè tenia un argument pressumptament divertit i més o menys original, uns actors competents (Amy Adams, Emily Blunt i el veterà Alan Arkin) i un referent que podia servir d'ajuda... i que finalment ha estat el seu pitjor botxí.
No hay comentarios:
Publicar un comentario