La funció ja està feta

Avui acaben a La Villarroel les representacions de "La función por hacer", una obra fresca i amb molt bona crítica que... curiosament... ve de Madrid. I dic "curiosament" perquè semblava que aquí feiem un teatre molt més innovador i creatiu, i que mai, o quasi mai, ens havien d'ensenyar res els de la capital. Però ja fa temps que dic que el teatre català està massa acomodat i que falta risc, innovació i idees, encara que siguin tan simples com les de la peça que avui vull remarcar.

"La función por hacer" no és tampoc una peça representativa del teatre que es fa a Madrid. Allà ha sorprès tant com a aquí; i és que hauríem de buscar-li els antecedents fora de les nostres fronteres, concretament a Argentina. Veient-la ens venen al cap noms com el de Veronese o Claudio Tolcachir. Gent que fa teatre amb molt poc, però que busca tota la teatralitat en els actors i en el text, moltes vegades adaptat de grans clàssics.

Sis actors. Un escenari buit. Un públic pràcticament integrat a l'escenari. Un text basat, molt lliurement, en "Sis personatges en busca d'autor" de Pirandello. Amb tot això -o només amb això- el director Miguel del Arco crea un veritable joc escènic que diverteix i angoixa a parts iguals. Un joc que els actors juguen amb valentia i ganes. Un joc que a vegades s'entrebanca amb les dissertacions metateatrals del text però que convenç, ja sigui per la frescura de tot el producte o ja sigui per petits detalls, quasi imperceptibles, que ens van captivant. Detalls de mestre, com ara la curiosa utilització del so o la ressolució del final, tan aspre, tan sec... tan convincent.