Cinema infantil amb vocació d'independent

Quan veus "On viuen els monstres" t'adones que és la pel·lícula que Spike Jonze, o Sophia Coppola o Michel Gondry deixarien veure als seus fills. És una pel·lícula infantil amb flaire de cinema independent, i també amb una tendresa inusual i prou adulta que sovint l'aboca al drama, o al cinema més intel·lectual. Aquí els nens no són tractats de ximples, sinó tot el contrari. Se'ls obliga a pensar, a reflexionar... i és per això que molts nanos, a l'igual que molts pares, odiaran la pel·lícula. Pensar i emocionar-se són dues coses que actualment no es porten gens.

Miro les xifres de les recaptacions cinematogràfiques a Espanya, i tot em dóna la raó: constato que la pel·lícula de Jonze no ha tingut el favor del públic. I penso que sí, que la pel·lícula és un pèl estranya, que potser costa entrar-hi... però també mantinc que és una de les peces més belles i madures que he vist en anys, sense parlar de l'originalitat amb que es tracta el conte de Maurice Sendak.

Però si realment valoro molt positivament aquest film és perquè m'ha servit per descobrir una de les interpretacions masculines més impactants dels últims 10 anys. I no la fa ni Sean Penn, ni Daniel Day Lewis, ni Philip Seymour Hoffman, ni Anthony Hopkins... sinó un nen de 12 anys que es diu Max Records. La seva naturalitat a prova de bomba dóna a la pel·lícula una autenticitat impagable; i això que li toca bregar amb uns ninots de peluix impossibles que recorden tota l'estona (sobretot, al principi) a la gallina Caponata. No en va, darrera d'aquests ninots -que a la llarga resulten entranyables- està la mà de la factoria de Jim Henson.

Una recomanació, doncs, per a tots els que tingueu fills o ànima d'infant. I també per a tots aquells que els hi agrada meravellar-se amb una bona -jo diria excel·lent- interpretació.