JENNIFER JONES (1919 - 2009)

Vaig saber qui era Jennifer Jones gràcies a un d'aquells cicles que TVE (quan encara era la única) dedicava sovint a actors, actrius o directors. Gràcies a aquells cicles, que duraven setmanes, vaig descobrir també a Alfred Hitchcock o a Audrey Hepburn. Jo era un adolescent i m'encantava anar descobrint per mi sol totes aquelles pel·lícules maravelloses, moltes de les quals ja les recomanava en Terenci Moix en uns fascicles que editava a La Vanguardia cada diumenge i que jo no em perdia mai. Sí... així va ser com vaig conèixer a aquesta actriu, i per aquest motiu m'ha sabut greu perdre-la. Formava part dels meus descobriments, era i és part de la meva infantesa o adolescència (mai sabré on vaig acabar o començar una o altra). Potser no és de les meves actrius favorites, i potser amb els anys la trobo massa afectada, massa impostada... però ¿qui pot oblidar aquelles mans i aquells llavis acostant-se als de Gregory Peck al final de "Duelo al sol"? ¿Qui no ha plorat al sentir la música de "La colina del adiós" i al veure com ella es desespera per la mort de William Holden? ¿Qui no la recorda buscant al seu gatet al final de "El coloso en llamas"? Per tot això, i moltes coses més, ja val la pena recordar-la.