WOODY & TARANTINO : MANUALS D'ESTIL

Aquest mes d'octubre hem pogut gaudir de les últimes estrenes de Woody Allen i Quentin Tarantino, dos dels directors nordamericans més reconeguts i aplaudits. És cert que el cinema d'un i de l'altre no té res a veure, però val a dir que els dos segueixen (i segurament seguiran) fidels a un estil propi que els ha fet famosos arreu del món i que els distingeix com a autors/creadors de primera línia.

Alguns han acusat a la comèdia "Si todo funciona" de ser una mena de refregit -menor- d'antigues pel·lícules d'Allen, sobretot de tres de les seves millors peces: "Annie Hall", "Manhattan" i "Hanna y sus hermanas". És cert que aquest nou lliurament anual del geni de Nova York té moltes afinitats amb les seves predecessores, però jo diria que també té molt de l'última etapa del director. M'explico: des de fa uns 10 anys, aproximadament, Allen s'ha abocat a un cinema en el que primen les comèdies quasi minimalistes, en les que l'anècdota s'erigeix com a tema central i les accions transcorren en pocs espais, amb pocs actors i amb el mínim de recursos possible. Això, evidentment, té a veure amb el poc pressupost que tenen els seus films, i també amb aquesta necessitat imperiosa d'explicar històries... una darrera l'altra... sense parar.

Per tant, jo diria que aquesta darrera comèdia encaixa amb l'estil inconfusible del Woody Allen més novaiorquès... però també amb l'estil desenvolupat els darrers temps. I el resultat és divertit, intel·ligent i satisfactori per a la majoria dels seus admiradors. Suposo que gran part de culpa la té el brillant guió, la sorprenent simbiosi-creació de Larry David, i també l'aparició de secundaris estelars (algú hauria de fer ja un monument a Patricia Clarkson).

D'altra banda, crec que la pel·lícula -tot i fer riure des del primer minut fins a l'últim- guarda en el seu interior una desesperança que li dóna pès i que la converteix en una obra de més gran volada. Només cal veure les actituds del protagonista, la seva visió del món i la seva forma de relacionar-se amb el personatge d'Evan Rachell Wood, que per a mi segueix essent el més mal dibuixat de tota la història.

Lluny de tot això es troba "Inglorious Basterds", l'ambiciosa i per a mi fallida pel·lícula de l'enfant terrible i consentit de Hollywood. I és que aquesta suposada pel·lícula d'aventures bèl·liques en l'Alemanya nazi esdevé, a estones -algunes d'elles, molt llargues- una veritable tesi del no res, en la que els personatges conversen sobre fets intranscendents que intenten amagar la veritable tensió de l'escena. Una tensió que, malgrat tot, es perd entre tanta diarrea verbal. Una tensió que acaba resultant banal i que no serveix ni per justificar aquest film desfragmentat i desproporcionat, que no aconsegueix donar els passos en la direcció correcte... ja que, seguint amb la línia de la desproporció, té el cap massa gros i uns peus molt, molt petits en els que sustentar-se.

Sigui com sigui, Tarantino arrenca amb un inici brillant i acaba amb una escena –la del cinema- que, si tot el demés ho acompanyés, podria haver convertit el film en una gran obra. A més, Cristoph Waltz converteix el seu personatge en un dels secundaris (quasi protagonista) més interessants dels últims anys. La seva interpretació és absolutament impecable i els moments en que apareix es menja amb patates a la resta del repartiment, del que destaquen sobretot les dues actrius, Diane Kruger i Mélanie Laurent. Pel que fa a Brad Pitt, doncs bé... passava per allà... i va posar-hi la cara.