MEDEA: Xirgu, Espert i Portillo

Abans de marxar de vacances, cap a finals d'agost més o menys, vaig llegir al diari (ara no recordo si era El País o El Periódico) una crítica a la Medea que la companyia de Tomaz Pandur (director eslovè afincat a Madrid) i els seus còmplices Blanca Portillo i Asier Etxeandía acabaven d'estrenar al Teatre Romà de Mèrida. La crítica era un elogi descomunal a la coneguda actriu, fins al punt de comprar-la a les altres dues espanyoles (catalanes, per ser més exactes) que havien triomfat al mateix escenari i amb el mateix paper. Em refereixo, evidentment, a la Xirgu (de la que ja molts pocs poden recordar la seva creació) i l'Espert.

L'espectacle de Pandur, a l'igual que va fer amb "Barroco" (versió de "Les amistats perilloses") o "Hamlet", és una recreació del mite o d'un dels personatges més antològics de l'escena mundial. Una recreació que ha trobat en Portillo la seva millor exponent, ja que l'actriu acostuma a enfrontar-se a reptes teatrals molt importants i a sortir-ne quasi sempre ben airosa, cosa que ja ha demostrat en tots els espectacles abans citats, i també en "La hija del aire" o "Mujeres soñaron caballos". És una tot terreny de la nostra escena, que aposta sovint per l'experimentació i pel risc, i que confia en directors agoserats o de tècniques diferents a les nostres, com ara Jorge Lavelli, Veronese o el mateix Pandur.

Podríem dir que Portillo està cridada a ser una de les grans del la nostra escena, tant per la seva gran dedicació al teatre (a banda de cinema i televisió) com pels rols que està assumint, i sobretot, superant. La única pega d'aquests espectacles és que sovint neixen i moren al mateix temps. Són espectacles pensats per als quatre o cinc festivals d'estiu que compten amb teatre romà, i són també muntatges de dimensions difícilment assumibles en altres indrets. Esperem que aquesta Medea no quedi en un fet aïllat o esporàdic, i que algun dia poguem tornar a contemplar l'art de la Portillo en aquest rol, ja sigui amb Pandur o amb qualsevol altre.