ANTICHRIST. Un "bluff" genial

Lars Von Trier és sempre sinònim de provocació, innovació, i sobretot, cinema en majúscules. Últimament, però, sembla que ja li està arribant l'hora dels pals (a tothom que té èxit sempre li arriba, tard o d'hora), i alguns crítics que abans no obrien la boca ara formulen teories força subjectives, basades principalment en un fet extracinematogràfic: la personalitat del director. I si bé és cert que Von Trier gaudeix fent-se l’egòlatra, el prepotent i el pedant a les rodes de premsa, això no treu que cada vegada que s’acosta a una càmara creï cintes úniques, distintives, d’una complexitat que sobrepassa, fins i tot, a crítics irresponsables. I ho dic perquè abans de l’estrena d’”Antichrist” a Cannes ja es parlava de “bluff”. Però dic jo que un “bluf” es dona quan una obra no compleix les expectatives que ha generat, i penso que és molt difícil d’aventurar-ho abans de l’estrena... precisament quan les expectatives són ja, per part d’alguns, tan funestes i interessades.

"Antichrist" no serà, segurament, la millor obra de Von Trier, però estic segur que serà imprescindible per a qualsevol estudiós que d’aquí a uns anys vulgui analitzar l’obra del director danès. La pel·lícula va ser creada després d’un període depressiu que va portar al director a tot tipus de teràpies psicològiques. I “Antichrist” és, un cop més, l’anàlisi d’una ànima (femenina) torturada... i torturadora. És una teràpia conductista portada a les últimes conseqüències i amb desenllaç terrible. És una cinta gairebé de tesi, on l’autor intenta explorar-se a través de dos únics personatges que viuen el terror, el misteri, el sexe i la perplexitat (l’epíleg és una potentíssima arma de doble fulla que de ben segur crearà molts dubtes a tots aquells que estudiïn la filmografia del geni).

D’altra banda, crec que la cinta proposa una de les visions més subjugadores dels misteris i amenaces de la natura. En aquesta pel·lícula, que alguns classifiquen erròniament dins del gènere de terror, podríem dir que la por ve de l’exterior, del bosc, dels efectes devastadors de la naturalesa... i, per últim, de l’home, criatura que no sap moure’s dins del seu medi natural i que, espantada per tot el que no entén, es veu empesa a les accions més cruels i desesperades. L’escena en que Charlotte Gainsbourg (excel·lent protagonista, juntament amb el sempre encertat William Defoe) escolta el plor d’un nen i esbrina que és quasi un plor universal posa els pèls de punta.

“Antichrist” és una pel·lícula per veure amb calma, deixant-se portar. I és també una pel·lícula que no cal jutjar de seguida, sinó deixar que reposi i que totes les belles o dures propostes plantejades per Von Trier (la imatge del llop menjant-se a si mateix és terrible, però captivadora) vagin sedimentant. No és un film per veure amb presses, i molt menys un bluff, sinó una nova lliçó del mestre, potser la més personal i descarnada dels últims temps.