UP. Spencer Tracy contra Kirk Douglas

Ja fa 14 anys ("Toy Story" data de 1995) que la Pixar està sorprenent als cinèfils de tot el món pel·lícula rere pel·lícula. Si les primeres suposaven històries originals, divertides i ben travades, ara ens trobem -sobretot amb "Wall-E" i "Up"- amb autèntiques joies del cinema. Pel·lícules que no perden cap característica de les primeres, però que afegeixen un subtext adult de primer ordre... ja sigui per parlar de l'amor més pur, la soledat, la marginalitat, i tants i tants altres temes que ens entendreixen, però que també ens fan pensar, aprendre i sentir-nos una mica millors persones al sortir de la sala de cinema. I això, sense cap mena de dubte, és un dels elements que les emparenta amb el Hollywood clàssic. L'altre, la capacitat d'explicar una història -una bona història- amb tots els recursos cinematogràfics possibles, i sobretot, amb bon gust i amb gran mestratge.

Quan acabes de veure "UP" no saps molt bé què has vist. Penses que és una pel·lícula d'aventures trepidants, a l'estil més clàssic del gènere... però després t'adones que els personatges principals són dos vells amb crosses (magnífica la batalla geriàtrica del final), un boy-scout grassonet, un gos que parla i una mena d'estruç gegant. També pots pensar que és un conte edificant per a nens, amb la casa que vola gràcies als globus en busca d'un món millor... però després recordes el pròleg inicial i ja t'adones que la pel·lícula va més enllà. També pot ser una paranoia a l'estil del "Viatge de Chihiro", i tot i que és cert que hi ha imatges que recorden a "El castell ambulant" -també de Miyazaki-, al final acabes convençut que hi ha moltes influències de cinema nord-americà clàssic... tant a nivell estètic i formal, com a nivell d'estructura narrativa.

Per tant, què és "UP"? Doncs bé, jo crec que és un nou pas dins del cinema d'animació. Un encreuament entre el millor cinema d'animació americà i l'asiàtic. Un homenatge al cinema d'aventures, al Hollywood que ja no tornarà, a la millor forma de narrar històries. És, també, un entreteniment vertiginós, una història d'amistat que agrada a petits i adults. I és, sobretot, la prova claríssima que aquests artificials ninots de la Pixar transmeten millor els sentiments que molts dels actors de moda, alguns dels quals cauran en l'oblit abans que aquest vell encantador amb el rostre d'Spencer Tracy o aquest malvat d'opereta que Kirk Douglas no hagués pogut superar.

No sé si un dia els guionistes de la Pixar escriuran per a actors de carn i ossos... És molt possible que això acabi passant, però per si de cas fallen, l'erren o s'estampen, aquí quedaran títols com els ja citats o d'altres meravelles com "Monster Inc.", "Bichos" o "Ratatouille".