I els Déus van baixar de l'Olimp...

Un any de crisi, de gran crisi, i Hollywood -igual que ja havia fet en dècades passades- exhibeix més glamour que mai i tira la casa per la finestra. ¿Lògic? Totalment. La fàbrica de somnis ha de construir més somnis que mai en època de vaques famolenques. I ahir es van fer realitat alguns somnis i tot va lluir com en les èpoques més fastuoses: decorat brillant i sumptuós, estrelles de totes les èpoques dalt de l'escenari, números musicals a l'estil Broadway, més color i més risc que altres vegades en els vestits de les actrius... Ahir no semblava que el món està en crisi. El somni havia funcionat, sobretot aquí, on els Òscars es passen de matinada i a les 7 del matí tot sembla que ha estat... com irreal, com si fos més propi d'un món imaginari.

Els resultats ja són del tot coneguts i potser no cal recordar-los. Només dir que Penélope ja té la parella de l’Òscar de Bardem, que “Slumdog Millionaire” potser va ser una vencedora excessiva, que Sean Penn ja està fent història a l’entrar al selecte club d’actors vius amb dos o més Òscars (Jack Nicholson, Dustyn Hoffman, Robert de Niro, Daniel Day Lewis, Tom Hanks, Kevin Spacey...), que Cate Winslet va rebre justícia divina, que l’Òscar a millor pel·lícula estrangera els importa tres raves, etc.

Pel que fa a la cerimònia també ja es deu haver dit quasi tot, però jo que la vaig veure sencera només puc dir que va estar molt ben pensada, dirigida i executada (darrera estava el gran “castigat” de l’any per la crítica, l’australià Baz Lhurman). Va ser una cerimònia que va anar per feina, que va treure el que era superflu i que només es va recrear en l’espectacle, en el show. En aquest sentit, era d’agrair que alguns actors donessin més d’un premi, estalviant fanfàrries d’orquestra, passejades per l’escenari, entrades, sortides... (Will Smith va arriba a donar... 4 premis seguits!!!) També es va retallar la presència del conductor principal en escena i es van eliminar els clips de cada peli.

Només hi va haver moments que potser eren excessivament llargs, però que donaven glamour, espectacle i que tenien l’aura mítica que la cerimònia va voler transmetre en cada moment: el lliurament de premis actorals. Arribats a aquest punt, cinc enormes pantalles deixaven al descobert a cinc actrius o actors que van guanyar en el passat. Ells eren els Déus baixats de l’Olimp, els jutges de les actuacions d’enguany... I la posada en escena era espectacular en aquest sentit, ja que la proximitat de l’escenari a la platea i la disposició en semicercle impactava... i acollonia. I és que allà a dalt hi havia Sofía Loren, Eve Marie Saint, Shirley Mclaine, Angelica Huston, Anthony Hopkins, Robert De Niro, Ben Kingsley, etc. Van ser moments per a la història dels Òscars, encara que en algun moment semblés el jurat de “Fama. A bailar”.

També quedaran per a la història els números musicals. Hugh Jackman va ser un gran conductor per aquesta gala, i té molts números per ser-ho uns quants anys més. Jackman canta i balla amb gran solvència, però és que a més va estar acompanyat de Beyoncé en un número a lo “Moulin Rouge” i d’Anne Hataway, que va donar la sorpresa de la nit al revelar-se com una showwoman de primera línia (¿s’estarà preparant o venent per fer algun musical? ¿farà el biopic de Judy Garland que molts li reclamen per la seva semblança física?)

Els Òscars del 2009 seran un referent pels Òscars dels propers anys. Van ser més àgils i distrets, van ser un millor show televisiu... però això sí, no ens enganyem, van durar cinc minuts més que l’any passat. El millor és que tothom deia ahir per la tele que havia estat una gala més curta. Ai, si és que el que és bo es passa ràpid...