MAMMA MIA!! I mai millor dit

Amb l’estrena cinematogràfica de “Mamma Mia” m’hagués agradat parlar de les adaptacions al cine d’èxits del teatre musical, una pràctica quasi tan vella com el cinema sonor... tot i que curiosament també hi va haver musicals muts (llàstima que aquest no ho sigui!). Però aquesta adaptació de Phillida Lloyd –culpable també de la versió teatral londinenca- m’ha fet replantejar-ho tot, i finalment he decidit parlar de l’excés, del Hollywood més hortera i dels musicals en espais oberts.

No havia vist la versió teatral, però sabia que l’obra jugava amb el kitsch, a l’igual que ho fa tota la música d’ABBA. També sabia que tot passava en una illa grega i que l’argument tirava a vodevil d’estar per casa. Però no podia –o no volia- imaginar-me que el to general tingués tants tocs de caricatura, sal gruixuda i pallassada. Sort que els actors triats salven aquestes situacions amb prou dignitat, tot i que hi ha moments en que no deixes de pensar en aquell to infantiloide i quasi borderline que s’utilitza últimament en moltes comèdies musicals; sense anar més lluny, el que utilitzava Ricard Reguant en aquella paròdia de “Grease” que va tenir tant d’èxit.

L’altra gran tema era el de rodar en espais naturals, que en aquest cas s’hi esqueia la mar de bé... mai millor dit. Però, ai! A mi em costa força veure gent cantant en una platja despullada, o enmig del mar, en un barquet de vela. Em costa perquè no puc oblidar el referent teatral, que és l’origen del gènere i el culpable de tot. Per tant, penso que la realitat pura i dura, sense emmascarar, no encaixa amb l’artificiositat ni amb la convenció del “dímelo cantando”. Els decorats són els millors aliats de tot plegat, i si no que li preguntin a Coppola, que es va gastar tot el que tenia per simular un poble sencer a la reivindicable “Corazonada”. Està molt bé que sembli real (“West Side Story”), però no cal que ho sigui. I sí, ja sé que “Un dia a Nova York” va demostrar tot el contrari... però està clar que de Donnen i de Kelly n’hi ha molt pocs pel món.

Tot i així, la pel·lícula es deixa veure i passa com un sospir entre rialles, vergonya aliena (que malament que canta Pierce Brosnan) i cançons que et fan bellugar a la butaca. L’Streep es diverteix com una boja en el paper i compleix com sempre, o sigui, a la perfecció; Amanda Seyfried es revela com una actriu amb molt de futur, i les secundàries Julie Walters i Christine Baransky roben més d’una escena. Al final, el públic del Floridablanca (suposadament assenyat) corejava les cançons, aplaudia amb ganes, demanava “bisos” (no menteixo, és veritat) i acompanyava amb la llum dels mòbils la balada “Thank you for the music”. Vaja, que d’aquí a quatre a dies haurem convertit “Mamma Mia” en el nou “The Rocky Horror Picture Show”... i mai millor dit.