Petit Tast Cinèfil (CXIX)

Abans d'entrar a analitzar les pel·lícules de la cartellera estiuenca (aviso que no parlaré de Superman ni de Los Vengadores), volia fer un petit repàs a pel·lícules que van arribar la passada primavera o que bé han aparegut fa poc en plataformes.

MISION IMPOSIBLE. SENTENCIA MORTAL 2, de Christopher Mcquarrie.- Sembla ser que hem arribat al final de la saga, tot i que ja sabem que aquesta és una afirmació que sempre s’ha de fer amb la boca petita. De totes maneres, penso que Tom Cruise sí ha arribat al final del seu personatge... ja que seria interessant que canviés de rumb i encetés una nova etapa professional. Aquesta li ha donat molts èxits i molts rèdits, però cada vegada en dóna menys i això a Hollywood s’ho miren amb lupa. Pel que fa al que ens ofereix la pel·lícula podem afirmar que és similar al que ja havíem vist a les darreres entregues: guió aparentment enrevessat i transcendent, escenes d’acció cada cop més perfectes i uns personatges que van perdent humor i guanyen una profunditat un pèl impostada. Sigui com sigui, la pel·lícula està feta per a passar-ho bé, i això s’aconsegueix de principi a fi, però especialment en moments emblemàtics com l’escena del submarí (atenció als brillantíssims efectes de so de la pel·lícula) o de l’avioneta. Això sí, el metratge –com ja passava a les darreres- és excessivament llarg i acaba espatllant el ritme frenètic del film. No sé si la saga haurà acabat o no, però sempre ens quedarà la possibilitat de revisar les seves vuit parts. L’altre dia revisava precisament “Protocolo fantasma”, que em sembla una de les millors...

SIRAT, d'Oliver Laxe.- Sé que a aquestes alçades ja s’ha dit tot d’aquesta pel·lícula, que a hores d’ara supera els dos milions i mig de recaptació i que encara es pot veure per a algunes sales després de dos mesos de l’estrena. Sense cap mena de dubte és una de les grans pel·lícules de l’any i un èxit sorpresa d’aquests que últimament ens dóna el cinema espanyol, segurament avalat pel premi del festival de Cannes (no sé què hauria passat sense el premi). Sigui com sigui, la importància de “Sirat” és molt gran, i ho és per diferents motius. Per començar es tracta d’una pel·lícula lliure i absolutament a contracorrent dins del nostre cinema, cosa que s’ha d’agrair segurament a la productora d’Almodóvar i a la ferma voluntat de Laxe. També és una cinta que parla com cap altra del moment que estem vivint com a societat, a part de retratar un submón al que sovint donem l’esquena (aquells “olvidados” dels que ja parlava Buñuel). D’altra banda, estem davant d’una pel·lícula dura, amb girs de guió que no resulten forçats… sinó que retraten la fragilitat de la vida humana i que en el fons ens fan topar amb la realitat. I tot això embolcallat amb un estil de pel·lícula clàssica d’aventures que a moments fins i tot desconcerta. Podria parlar de moltes coses més (l’escena del penya-segat, la tensió tremenda de la llarga part final, etc.) Oliver Laxe ha servit la seva millor pel·lícula fins al moment, i crec que els fruits que donarà encara no estan del tot recollits. Auguro una gran vida per a aquesta producció, ja que estic segur que a fora vibraran tant (o més) que aquí… ja que la universalitat del film dona per a això i per a molt més.

BABYGIRL, de Halina Reijn.- A24 neix el 2012, i en 13 anys s’ha convertit en una productora de referència a Hollywood. Va començar a fer-se coneguda per pel·lícules de gènere (especialment el terror) que oferien una nova visió i que van obtenir molt bones crítiques: “La bruja”, “Ex Machina”, “A ghost story”, “Hereditary”, “Midsommar”, “El faro”, etc. També ha estat la productora de referència d’autors com Greta Gerwig, Sophia Coppola, Yorgos Lanthimos, Sean Baker, els germans Safdie, Claire Denis o Alex Garland, entre d’altres, a part d’haver guanyat en dues ocasions l’Òscar a la millor pel·lícula: “Moonlight” i “Todo a la vez en todas partes”. Si he fet tota aquesta dissertació és perquè “Babygirl” també és una pel·lícula de la productora... i es nota, tant pel to com per l’atreviment o els acabats estètics. No és el primer cop que Nicole Kidman treballa amb la productora, que ja estava al darrera de “Sacrificio de un ciervo sagrado”. “Babygirl” té molt dels thrillers dels noranta, però de mica en mica gira cap a alguna cosa més perversa o fosca... tot i que no pretengui ser-ho. De fet, crec que tot el seu ambigu final ens porta a pensar tot és part d’un entrenament que necessitava la protagonista o bé part d’un joc pervers amb una bona finalitat: salvar el matrimoni. Sense ser la pel·lícula definitiva sobre els desitjos ocults (hi ha grans títols al respecte), almenys es guanya el mèrit de furgar en llocs pocs explorats i en fer-ho a través del cos d’una dona de més de 50. Per cert, Kidman torna a estar esplèndida en un d’aquells papers que tant li agraden i que la posen al límit. L’acompanyen molt bé un sensual Harris Dickinson i un Antonio Banderas que acaba jugant un paper més important del que creia en un principi.

PECADORES, de Ryan Coogler.- Per a molts, aquesta és la primera pel·lícula de l’any que ha començat a sonar fort de cara a la propera temporada de premis. Va ser un èxit sorpresa a la seva estrena americana, és una pel·lícula amb actors negres que a sobre parla de racisme, toca diferents gèneres però sembla decantar-se pel terror (a l’estil de “Déjame salir”), té una excel·lent factura, es mou en els marges de la indústria, està produïda per una productora petita i emergent com és Proximity Media, etc. Tots són punts positius per a una cinta que comença quasi com una pel·lícula d’època i de mica en mica es va transformant en una mena de musical a base de ritmes tradicionals de la música americana (el blues, el soul, el country...). El terror s’aborda ja cap a la part final i no és per a mi el més destacat, ja que penso que el caràcter simbòlic i sobretot antiracista ho tenyeix tot de principi a fi. Realment ha estat una d’aquelles troballes que apareixen de sobte i que obtenen un èxit inesperat. No sabem si aguantarà fins als Òscars, ja que la seva estrena va ser molt matinera, però jo no la subestimaria pas gens… De moment només “Sinners” i un parell de cintes del passat Festival de Cannes (“Sentimental value” i “A simple accident”) semblen tenir assegurada una plaça entre les millors produccions de l’any. La resta encara s’ha d’estrenar i obtenir el vist-i-plau de la crítica, cosa que segur que començarà a passar en el proper festival de Venècia.