Sé que vaig un pèl retrassat, però mai és tard si la cinta és bona. I avui, precisament, us porto cinc pel·lícules que estarien entre el millor que he vist aquesta primera meitat del 2025.
EL JOCKEY, de Luis Ortega.- Sempre he tingut debilitat per les pel·lícules extravagants, amb un toc surrealista i unes imatges potents, d'aquelles que no s'obliden. "El Jockey" ho té tot. Comença amb una barreja espaterrant -cinema negre, comèdia i musical- per arribar a un missatge críptic, però molt universal: som éssers canviants, en constant evolució, que a vegades no tenim més sortida que morir -metafòricament- per poder tornar a néixer. Des del principi veiem que l'estètica és un aspecte fonamental, amb colors brillants, plans fixes de gran impacte, vestuari molt colorit, etc. També a la segona part, amb el canvi físic del protagonista, tindrem una imatge molt concreta i marcada. I és que com si es tractés de l'Orlando de Virginia Woolf, el personatge central -interpretat magistralment per Nahuel Pérez Biscayart- experimenta canvis de tot tipus per a arribar a la redempció. Entre ells, el canvi de gènere. La veritat és que la cinta no deixarà a ningú indiferent, tot i que alguns la podran acusar de buida, de simplement esteticista o de massa experimental. A mi realment m'ha fascinat i captivat a parts iguals. Tant de bo el cinema actual ens donés més sorpreses d'aquestes i no tantes obres inspirades, copiades o basades en d'altres ja existents. La originalitat, llastimosament, no es valora com s'hauria de valorar...
MOLT LLUNY, de Gerard Oms.- Aquesta ha estat una autèntica sorpresa. Una pel·lícula que tracta diversos temes i que està "molt lluny" de ser considerada només una pel·lícula Queer. És cert que l'homosexualitat latent del protagonista -del que tenim molt pocs antecedents- és un tema important, però més aviat podríem dir que la cinta va sobre l'adaptació d'un individu a tots nivells. El seu exili voluntari l'ensenya a entendre als que són diferents, a tolerar molt més del que ha fet en tota la seva vida, a viure de forma precària, a explorar una tendresa que està adormida, etc. Com veieu, es tracta de temes molt importants en una pel·lícula que ho tracta tot amb naturalitat, prenent-se el seu temps i tocant d'una gran sensibilitat cada petit aspecte de la cinta. I en quant a sensibilitat, no es pot obviar la interpretació d'un Mario Casas transformat i vulnerable. Ens agrada aquest Casas que es despulla de tot artifici per trobar -a l'igual que el personatge- una tendresa real que poques vegades ha mostrat en pantalla. L'acompanya un encertadíssim David Verdaguer, fugint també del seu rol habitual i servint-nos un personatge deplorable que cau simpàtic per desastrós... i potser també perquè en algun moment hem conegut a algú similar. A destacar la fotografia, a tots els secundaris i sobretot la direcció. L'escena amb el germà o la de la discoteca són d'una bellesa extraordinària i possiblement ja valdrien per si soles el preu de l'entrada. Un film que potser no arribarà al gran públic, però que mereixeria tots els premis que se li puguin atorgar.
SORDA, de Eva Libertad.- I vet aquí una altra pel·lícula espanyola de gran qualitat (quina gran programació aquest any la del Festival de Málaga) que sí ha tingut el reconeixement total de la crítica, i també d'una bona part del públic. Aquesta sí la veurem a la temporada de premis, però és que estem davant d'una pel·lícula més agraïda i més transversal. En el fons estem parlant de la maternitat, encara que des d'una perspectiva fins ara ignorada. Com es pot sentir una mare sorda quan la seva filla i la seva parella sí són oients? Es pot sentir apartada pel seus? Són fundats els seus gelos i el seu malestar? Hi ha un punt d'egoisme malaltís en tot plegat o es una actitud comprensible? La cinta intenta donar resposta a totes aquestes preguntes, i la veritat és que ho fa d'una forma clara i transparent, amb una mirada que tothom pot entendre... tot i les seves ombres i els seus dubtes. Potser en algun moment la cinta resultat excessivament didàctica, però les seves virtuts i la seva honestedat són realment potents i convencen des del primer minut. En aquest sentit, hi tenen molt a dir les grans interpretacions de Miriam Garlo i Álvaro Cervantes, una parella creïble que ens costarà d'oblidar... Un gran debut a la direcció d'Eva Libertad, que juntament amb la de Gerard Oms a la ja esmentada Molt lluny marcaran el nou cinema del 2025. Una molt bona notícia!
LA LUZ QUE IMAGINAMOS, de Payal Kapadia.- Aquesta cinta índia va ser un dels títols més destacats del Festival de Cannes del 2024, juntament amb "La semilla de la higuera sagrada", "Anora" o "Emilia Pérez". El seu gran valor està en la bonica història de sororitat femenina que ens brinda, així com en la delicada realització de la seva directora. La pel·lícula parla sense embuts de la situació de la dona a la Índia, i això va contribuir a que no fos escollida pel seu país i no pogués optar a l'Òscar a millor pel·lícula estrangera. Ja des del començament ens trobem amb tres dones que treballen com a infermeres en un hospital. Tot i la diferència d'edats i de situació vital, comparteixen feina, casa i moltes altres coses. Cadascuna haurà de passar el seu periple vital -la tornada al seu poble, el primer amor o la recuperació d'un amor quasi oblidat-, de manera que veurem com s'enfronten a la vida i sobretot als grans problemes d'un país subdesenvolupat: el problema de l'habitatge, la migració, els enfrontament religiosos, la censura i la manca d'oportunitats reals per a les dones, etc. Potser la cinta descol·loca una mica al final, quan un fet fortuït ens porta un desenllaç més simbòlic que realista. Si acceptem el final de forma literal no entendrem ni els que ens volen dir, ni tampoc podrem donar versemblança a una història que, fins a aquell moment, ens ha servit un plat de realisme molt ben cuinat. Descobriu-la i jutgeu vosaltres mateixos.
A REAL PAIN, de Jesse Eisenberg.- Podria semblar que estem davant d'una pel·lícula petita i poc transcendent, però a mi m'ha recordat els millors títols d'Alexander Paye i m'ha reconciliat amb la comèdia d'aires dramàtics (dramèdies, segons alguns) que tan bé saben fer els americans... o sabien, perquè cada cop són més escasses. La història dels dos cosins que viatgen junts a Polònia per recordar a l'àvia jueva ja desapareguda pot semblar molt banal, o falsament sentimental, però de seguida veurem que hi ha moltes més coses darrera del viatge. És cert que es parla de l'holocaust, del genocidi patit pels jueus a Europa... però també de la depressió, del suïcidi i sobretot de l'amistat pura. A part, com en totes aquelles pel·lícules en les que apareix un personatge excèntric i avasallador, la personalitat del personatge és motiu de grans escenes i d'una inevitable influència en el grup que l'acompanya (per cert, resulta gratificant trobar entre els turistes americans a una recuperada Jennifer Gray). El personatge estrambòtic no és altre que Kieran Culkin, que a part d'haver guanyat un merescut Òscar ens regala una interpretació exasperant i també plena de matisos. L'acompanya un Eisenberg també esplèndid, que a més s'encarrega de la direcció i del guió. Un "yo me lo guiso, yo me lo como" que ha tingut bon final i ha triomfat en tots els seus apartats. Una gran cinta.
No hay comentarios:
Publicar un comentario