Les meves recomanacions cinèfiles cada cop triguen més a arribar, però últimament ho fan de quatre en quatre. No us queixareu... Aquí van alguns dels títols que més m'han interessat últimament: una d'acció a l'estil dels vuitanta, una comèdia britànica a l'estil dels noranta, una comèdia francesa que recorda a Almodóvar i una cinta de terror original i molt, molt inquietant.
"MAD MAX. FURY ROAD", de George Miller. Sé que costa de creure, però el director de la pel·lícula més adrenalítica i trepidant de l'any -i quasi que de la dècada- té setanta anys. El seu estil, per tant, no és el que es basa únicament en la postproducció, la infografia o els efectes fets per ordinador, sinó que utilitza les armes del bon cinema d'acció i intenta rodar amb sentit comú i intel·ligència. És clar que hi ha trampes i efectes -això és cinema, evidentment- però aquí no ens perdem en un muntatge barroer i, tot i la velocitat, sabem en tot moment què passa... i per què. Estilísticament, a més, la pel·lícula conté una gran bellesa, ja sigui apocalíptica o nostàlgica, ja que les pel·lícules dels vuitanta estan més vives que mai. També aporta novetats a una saga que semblava morta i enterrada des de fa més de trenta anys. En aquest cas, s'opta per fer un reboot en el que s'explica poquíssim i que se centra en el que li importa a Miller, una persecució llarguíssima pel bell mig d'un paratge inhòspit. Tom Hardy i Charlize Theron són dos dels que corren al capdavant, i el cert és que aporten una força i una energia admirables. Està clar que ha començat una nova saga... Ara només cal esperar que a ningú se li acudeixi contractar a Tina Turner per a alguna de les seqüeles.
"IT FOLLOWS", de David Robert Mitchell. Aquesta barreja de Kubrick, Lynch i "Les verges suïcides" ha sorprès a propis i estranys. És, sense cap mena de dubte, un dels films de terror més originals i inquietants dels últims temps. La seva premissa, tot i que la podeu trobar en qualsevol sinopsi, val la pena ser recordada per veure les veritables intencions del cineasta: algunes persones s'infecten per transmissió sexual d'una estranya patologia, ja que comencen a ser perseguides per uns estranys éssers que si els toquen els hi causaran la mort. La única solució, tenir relacions sexuals i passar-li "el mort" a un altre, intentant que aquest no mori... ja que sinó la maledicció tornarà a tu com si fos un bumerang. No em negareu que es poden establir tota mena d'analogies, com en moltes de les bones cintes de terror. Si a més ho amanim amb una bona edició, una banda sonora més inquietant encara que l'argument i uns actors competents, tot plegat no pot ser una altra cosa que un film rodó. Aneu-la a veure, si teniu valor.
"UNE NOUVELLE AMIE", de François Ozon. Al meu parer, una de les millors pel·lícules que s'estrenaran en el 2015. Al parer d'alguns crítics, i suposo que de molts espectadors, un film ridícul i patètic que imita a Almodóvar i cau en autoparodia. He volgut posar d'entrada les dues posicions, perquè el fet que t'agradi "Une nouvelle amie" sé que depèn de l'estat d'ànim de l'espectador o del que algú espera trobar en una pel·lícula. A mi, personalment, m'encanta que m'enredin, que em sorprenguin i que juguin amb mi durant tota la projecció. Ozon sap fer-ho com ningú, i el cert és que ja m'ho havia demostrat abastament amb "Sitcom", "Els amants criminals", "Gotes d'aigua sobre pedres calentes" o "A la casa". Aquí torna a jugar amb alguns dels seus temes preferits, com són la sexualitat, l'ambigüitat o la tolerància. Romain Duris i Anaïs Demoustier es lliuren al cineasta i es llencen al buit sense xarxa ni cap altre tipus de protecció... El resultat, dues magnífiques interpretacions dins d'una pel·lícula ben feta, exquisidament rodada. Una pel·lícula que t'enganya des dels mateixos títols de crèdit, però que acaba aportant un final coherent, i certament entranyable.
"PRIDE", de Matthew Warchus. Als anys noranta, la comèdia anglesa va fer un gir excepcional amb una sèrie de pel·lícules simpàtiques i molt ben interpretades, que sovint tractaven temes socials i tenien com a teló de fons la crisi provocada per la senyora Thatcher la dècada anterior. Així van aparèixer petites joies, com ara "The full monty", "Tocant el vent", "Cafè irlandès", "La camioneta", etc. La cinta de Matthew Warchus sembla com si fos rescatada d'aquella època, perquè conserva tot l'aroma de les cintes del moment: una història real i emotiva, uns personatges que s'acaben estimant, un repartiment en estat de gràcia, una més que correcta posada en escena, etc. És a dir, una autèntica feel good movie que es veu amb un somriure i una llagrimeta. Molt recomanable per recuperar a finals de mes, coincidint amb el dia de l'orgull gay. Ja entendreu per què...
No hay comentarios:
Publicar un comentario