Ressaca gaudiniana

Sóc incapaç de dir si això de l’Acadèmia del cinema Català i els recentment inaugurats premis Gaudí són un encert o una “boutade”, que dirien els francesos. Sé que quan van començar els Goya tothom s’ho mirava amb escepticisme i eren ben pocs els que creien en la seva continuïtat. Sé que, a la llarga, els premis són beneficiosos per a la indústria. El que ja no sé és si aquests premis es basen en una indústria real i mitjanament sòlida... Més aviat diria que els fonaments del cinema català són febles i tremolosos com un postre de gelatina.

La coincidència d’alguna pel·lícula catalana molt publicitada (“Forasters”), d’algunes produccions rodades a casa nostra però en castellà (“Bienvenidos a Farewell-Guttman”, “Eskalofrío”), de l’última raresa d’Albert Serra (“El cant dels ocells”) o de la participació de productors catalans en pel·lícules d’èxit (“Vicky Cristina Barcelona”, “Camino”, “Transsiberian”) ha fet que algú es cregués que ja hi havia indústria. I en lloc de conformar-se amb els tradicionals Premis Sant Jordi de Cinema s’ha pensat que era millor crear-ne uns de nous, i crear també una acadèmia que ho sustentés i que donés ajut i suport als professionals... Però, a quins professionals? A Woody Allen? A Brad Anderson? A Javier Fesser?

No vull ser massa crític amb el tema, perquè confio amb les bones intencions dels que hi ha darrera... encara que tot plegat fa un tuf de nacionalisme d’espardenya (era necessari donar a “Camino” el premi a la millor pel·lícula europea?!) que espanta. A més, crec que la festa de lliurament de premis –força àgil i entretinguda, per cert- va ser un exercissi excessiu de mirar-se el melic. I si no, guaiteu les fotos d’alguns dels premiats. És que no hi ha ningú més en aquest país? No, es veu que no... Aquest és el problema!