Seguim amb cinema confinat. És a dir, amb el comentari de pel·lícules que es poden veure al cinema, però també a les plataformes. Avui tenim una de superherois (o millor dit, superheroïna), l'última classe d'interpretació d'Anthony Hopkins, l'última de Viola Davis, una sobre un bateria sord... i una de la Coixet. Aquí us deixo les meves opinions al respecte. (Per cert, veureu que dues d'elles han acabat a la meva llista de favorites de l'any.)
WONDER WOMAN 1984, de Patty Jenkins.- El títol no portava a engany. Ens deia que l'acció transcorria en els vuitanta, i potser és per aquest motiu que la pel·lícula sembla feta en aquells anys... amb tot el que això comporta, tant de positiu com de negatiu. Per un moment, un creu que li estan prenent el pèl. Acostumats com estem a pel·lícules de superherois que volen semblar adultes i prendre's seriosament (la primera "Wonder Woman" anava una mica per aquí), ens trobem de cop amb un humor i una trama infantilitzades, amb algunes interpretacions que ratllen la paròdia i amb un tram final que li faria pujar els colors a la cara a l'Spielberg més ensucrat. Tot això no hauria de ser dolent, sinó només una opció... que ens pot agradar més o menys però que és vàlida com qualsevol altra, sobretot si tenim en compte que prové d'un còmic dels anys quaranta. El que passa és que el missatge feminista del primer lliurament se n'ha anat una mica en orris, i tota la iconografia de les amazones queda reduïda a l'escena inicial del film (la millor de totes, sense cap mena de dubte). És una llàstima, doncs, que estiguem davant d'una segona part tan diferent i desconnectada, de la que se salven alguns punt de la trama i especialment Gal Gadot, una de les actrius més guapes i amb més carisma de l'actualitat.
EL PADRE, de Florian Zeller.- Ja fa uns mesos vaig destacar "Falling", una altra aproximació a la demència senil que valia la pena tornar a recordar. Aquí, però, l'origen i també l'enfoc són molt diferents. Per començar, "El padre" prové del teatre... i es nota. No molesta ni fa cap mena de nosa, sinó que fins i tot la posada al dia i l'adaptació cinematogràfica que han fet el mateix autor (Florian Zeller) i un adaptador de prestigi (Christopher Hampton) contribueixen a sumar detalls i a donar més valor a la versemblança d'algunes escenes. De fet, la trama passa en moltes ocasions dins del cap del protagonista, i això precisament funciona més en pantalla gran que en un escenari. A més a més, l'obra suposa un recital per a qualsevol actors que s'hi presti, i la veritat és que un gat vell com Anthony Hopkins no ha deixat escapar l'ocasió. La seva és una interpretació descarnada, molt emotiva, però a la vegada plena de matisos i detalls. L'acompanya magistralment Olivia Colman, aquesta altra gran actriu que està cridada a ser l'hereva de les grans dames britàniques de la interpretació, com Judy Dench o Maggie Smith. En definitiva, una pel·lícula que es veu amb el cor encongit però que funciona tan bé com era d'esperar. Per a mi, quasi millor que en el teatre...
LA MADRE DEL BLUES, de George C. Wolfe.- Si abans parlava d'adaptacions teatrals, aquí n'arriba una altra. Aquesta no ha pogut desentendre's del tot del seu passat als escenaris (els diàlegs resulten, a estones, una mica encotillats i poc naturals, i es nota massa quan li toca a cada personatge el seu monòleg de lluïment) però no es pot negar que té força i també uns personatges de gran impacte. En això hi tenen molt a veure les impecables interpretacions de tot el repartiment, especialment les de Chadwick Boseman (una autèntica revelació just després de la seva mort) i Viola Davis. D'aquesta última no sé si descobrirem gran cosa... La vam conèixer a nivell mundial gràcies al seu petit paper a "La duda", tot i que ja portava anys fent de secundària a Hollywood ("Traffic", "Kate and Leopold", "Lejos del cielo", "Antwone Fisher", "Solaris", "Disturbia", "Noches de tormenta", etc). Després vindrien "Criadas y señoras", l'Òscar per "Fences" i l'exitosa sèrie de televisió "Cómo defender a un asesino". La seva sola presència salva qualsevol escena de "La madre del Blues", aconseguint que es mostri despietada, vulnerable i capriciosa. Tot a la vegada, com només algunes grans actrius ho poden fer.
SOUND OF METAL, de Darius Marder.- Sabia molt poc d'aquesta pel·lícula, però de mica en mica tothom l'ha col·locada com una de les grans aspirants als premis d'interpretació d'aquest any. A banda, vaig mirar el trailer i em va semblar que la història d'un bateria sord amb un passat d'addiccions podia arribar a ser prou interessant, o almenys explicava un argument que escapava del que és habitual. Un cop vista la pel·lícula puc dir que el més interessant, a banda de les interpretacions, és la proposta de Marder de fer un film a mig camí entre el melodrama i el documental. A més, ens dona a conèixer el món dels sords, les possibilitats dels implants mecànics, la incapacitat que la sordesa provoca a algunes persones per a la vida diària, les granges que intenten restablir-les per a la societat, etc. I tot això, explicat des d'una naturalitat i una veritat que ja voldrien moltes produccions de Hollywood o de qualsevol altre lloc. Dóna la sensació, en ocasions, que estem veient una pel·lícula dels setanta, d'aquelles que feien Lumet, Pakula, Cassavetes o Pollack. Potser també hi tenen a veure les interpretacions de dos grans actors, Riz Ahmed (vist a "Nightcrawler", "Los hermanos sister" o la sèrie "The Night off") i el veterà Paul Raci. Per últim, destacar el treball sonor que presenta la pel·lícula i que ens submergeix en l'obscur i difícil món del protagonista.
NIEVA EN BENIDORM, d'Isabel Coixet.- Diuen que és la pel·lícula més atípica de la directora, i és veritat, però també s'ha d'admetre que si rasques una mica de seguida surten les preocupacions i sobretot la sensibilitat de la cineasta catalana en vers els seus personatges. Per a mi, aquesta és una pel·lícula que s'ha de sentir, que t'ha d'entrar per la pell i seduir-te. Un cop dins podràs gaudir d'una de les històries romàntiques més peculiars del cinema dels darrers anys i entendràs perfectament al personatge principal, un anglès pusil·lànime que aprèn a viure i a enamorar-se de les petites coses lluny del seu hàbitat habitual. Un retrat crepuscular en una ciutat també crepuscular, i kistch com n'hi ha poques. I tot plegat, amb dos actors en estat de gràcia: un Timothy Spall superb, extraordinari, i una Sarita Choudhury que es menja la pantalla a cada aparició. La resta és superficial, a vegades fins i tot anecdòtic i superflu (la trama policíaca, el germà estafador...), tot i que també té la seva gràcia veure a una policia que llegeix a Silvia Plath o a una portera lesbiana que practica conjurs... A més, l'estètica del film és un personatge més, un ésser viu que ens transporta a una ciutat que pot ser molt marciana, molt vulgar... i també tremendament trista i evocadora. En definitiva, un film que segurament no ha estat comprès però que amb els anys guanyarà adeptes i prestigi. És el meu pronòstic.
No hay comentarios:
Publicar un comentario