Petit Tast Cinèfil (LXX)

Avui ve una tanda de cinc pel·lícules que han marcat el final del 2018 i el principi del 2019. Cinc pel·lícules diverses, peculiars. Alguna fins i tot estrenada directament a Netflix. Espero que entre totes elles hi trobeu la vostra... Bon cinema! Bona vetllada dels Òscars!

GREEN BOOK, de Peter Farrelly.- No es pot negar pas l'evidència; estem davant d'una "feel good movie" de manual, o el que és el mateix, una pel·lícula ben intencionada, de les que et fa sortir del cinema amb millors sentiments i amb la sensació de sentir-te millor persona. Segons alguns, es tracta d'un film antiracista construït per agradar a tothom, o més ben dit, per no molestar a ningú. Tot i així, s'ha de reconèixer que un desconcertant Peter Farrelly -el mateix que dirigia amb el seu germà les comèdies més esbojarrades dels noranta- sap portar amb mà ferma una bona història que, sobretot, es basa en un guió molt ben travat i en les interpretacions de Viggo Mortensen i Mahershala Ali. Tots dos estan esplèndids com el xofer i el pianista negre que viatgen pel sud dels Estats Units en els anys seixanta. Un sud que encara trepitjava els drets civils de tota una comunitat, i que encara avui s'hauria d'avergonyir de tanta injustícia. És curiós que enguany hi hagi nominades a l'Òscar dues pel·lícules que tracten sobre el racisme -"Infiltrados en el KKKlan" seria l'altra-, però està clar que són dues maneres de veure-ho pràcticament oposades i quasi contradictòries. Sigui com sigui, és bo que es parli del tema i és bo que sigui amb pel·lícules taquilleres, com ho és aquesta versió tan benintencionada de la vida de Tony Lip i Don Shirley.

GLASS, de M. Night Shyamalan.- Haig de dir, abans de començar, que "El protegido" em sembla una pel·lícula original i molt ben dirigida, mentre que "Múltiple" em sembla interessant però no del tot rodona. Més aviat podríem dir que "Múltiple" estava en la línia de films de sèrie B que Shyamalan ha anat fent últimament per tal d'ajustar-se a uns pressupostos més escassos i limitats. El més curiós de "Glass" és que havia de tancar una trilogia que va començar amb un blockbuster i va continuar amb un film més modest, tant en resultats com en ambició. Per tant, la meva curiositat estava en saber quin to tindria aquesta tercera part. I el que m'he trobat és un producció intermitja, que és conscient de les seves limitacions i que ajusta el guió al que realment pot oferir (la destrucció de la torre, que tothom espera, no s'acaba produint mai). De fet, el film comença molt bé i capta plenament l'interès de l'espectador, tot i que després s'estanca en les llargues escenes de l'hospital i conclou amb un final lògic però insuficient i poc espectacular. McAvoy, Willis i Jackson posen tota l'energia en uns superherois atípics, mentre que el director controla el producte però segueix obsessionat en creure que els seus films poden fer-nos millors persones... A vegades sí, però no sempre.

LA FAVORITA, de Yorgos Lanthimos.- Segueixo pensant que "Canino" és una de les pel·lícules més revolucionàries i influents del que portem de segle. Igualment admiro el romanticisme malaltís de "Langosta" i el terror a l'estil Haneke de "Sacrificio de un ciervo sagrado". És a dir, admiro el treball de Lanthimos i valoro molt el seu món peculiar, el seu gran treball com a guionista i la seva qualitat com a director, cada cop més desenvolupada i decisiva. A "La favorita", per exemple, la direcció és ferma, segura i contundent, tot i trepitjar un terreny poc conegut -el drama històric- i sense comptat amb guió propi. Sigui com sigui, el grec acaba imprimint part del seu segell i revoluciona un gènere que, des de "Barry Lyndon" o la "Maria Antonieta" de Sophia Coppola, ha rebut poques estocades. Aquí es basa, sobretot, en una qüestió estilística (de llenguatge i de reinterpretació històrica), en un joc de grans angulars i en el treball amb les actrius. Les tres estan magnífiques, però Olivia Colman -tot i que perdrà l'Òscar la propera nit- crea un d'aquells personatges mítics que perdurarà per molt i molt de temps.

LA BALADA DE BUSTER SCRUGGS, dels Germans Coen.- El western no ha estat mai un dels meus gèneres preferits, tot i que sé admirar una bona pel·lícula... i val a dir que dins del gènere n'hi ha moltes, sobretot en la seva època daurada. A les darreres dècades hi ha hagut escassedat de  pel·lícules ambientades a l'oest americà, però curiosament les dues últimes que he vist m'han entusiasmat: "Los odiosos ocho" i la que avui ens ocupa. Són dues cintes que conserven intactes les característiques dels seus autors (Tarantino i els Coen, respectivament), però que suposen un homenatge sincer i una revisitació de tot el que signifiquen aquestes pel·lícules. A "La balada..." hi trobem quasi totes les referències obligades del gènere, com ara els duels de pistolers, els atracadors de bancs, els buscadors d'or, les caravanes, els atacs de tribus índies, el viatge en diligència, els caçarecompenses, els predicadors, els jugadors, etc. De fet, es tracta d'una pel·lícula per episodis que, a través de la literatura, vol fer un viatge al fons de l'oest més salvatge... i romàntic. I la veritat és que ho aconsegueix totalment. El paisatge, els personatges i les històries -algunes amb to més humorístic i d'altres de tràgiques, com la dels actors ambulants- respiren tanta autenticitat que és difícil no deixar-se endur per elles. Una altra petita joia, ideal per a la gran pantalla, que finalment hem hagut de veure des del sofà.

UN ASUNTO DE FAMILIA, de Hirokazu Koreeda.- No conec la obra de Koreeda, però feia temps que li tenia ganes... i descobrir-lo amb "Un asunto de familia" ha estat un gran encert. Aquesta és una pel·lícula que hauria de ser obligada per tots aquells que treballin o vulguin treballar com a assistents socials, educadors, etc. La història de la família protagonista és tan increïble com exemplar, sobretot per entendre com és el comportament de determinades persones en situacions límit. Koreeda utilitza una sàvia decisió i ens presenta l'argument des d'un punt de vista que no seria l'habitual. Això desconcerta, però aclareix la forma d'actuar i de comportar-se dels protagonistes. Un gir de guió cap al final ens porta definitivament cap a un últim acte d'una complexitat moral altíssima. La interpretació de tot el repartiment -amb una especial menció per a les actrius- és tan descarnada com interessant. Sense cap mena de dubte, ha estat una de les sensacions del 2018 i una Palma d'Or realment merescuda, tot i les tímides crítiques que va aixecar la decisió en un principi.