Petit tast cinèfil (LXII)

Ja s'han donat els Òscars d'enguany, però jo encara no he comentat moltes de les pel·lícules que han aconseguit premis o nominacions. Aquí va un torn de quatre meravelloses cintes que destaquen per diferents motius: per estar dirigida per una dona, per mostrar la relació entre una dona i un amfibi, per relatar la història real de la polèmica Tonya Harding o per suposar el retorn d'un dels grans directors de Hollywood, Paul Thomas Anderson.

I TONYA, de Craig Gillespie.- Recordo la història de Tonya Harding amb certes llacunes, però amb la sensació de ser una de les històries més tèrboles i fosques relacionades amb el món de l'esport. Era lògic que, tard o d'hora, Hollywood recreés la vida d'aquesta patinadora que va ser condemnada per participar en l'atac a la seva eterna rival, Nancy Kerrigan. La història, evidentment, és truculenta i està farcida de personatges ridículs i estereotipats, però també demostra que darrera de la versió oficial hi havia molta misèria, molta incultura i un retrat ben definit del que anomenem "Amèrica profunda". Margot Robbie ("El lobo de Wall Street", "Escuadrón suicida") s'aferra amb ungles i dents al paper de la seva vida, mentre que Allison Janney crea una mare terrible i paròdica que finalment s'ha acabat emportant l'Òscar. Tot plegat, sota el perfil del fals documental i de la comèdia negra. Una pel·lícula brillant, dirigida amb humor, ritme i molta eficàcia per Craig Gillespie ("Lars y una chica de verdad"). Sens dubte, una de les sorpreses de l'any.

LA FORMA DEL AGUA, de Guillermo del Toro.- Diuen que Del Toro fa sempre la mateixa pel·lícula i que el seu cinema és senzill, bàsic. No sé si tenen una part de raó o no, però jo sempre he pensat que el director mexicà és un dels més grans conta-contes que té el cinema actualment. A sobre, el seu respecte cap al cinema clàssic i la factura excepcional que tenen totes les seves cintes acaben per posar-lo en la llista dels meus directors de capçalera. De fet, els primers 15 o 20 minuts de "La forma del agua" em van deixar bocabadat... em van fer entrar a la pel·lícula de cop, i volia anar descobrint més i més: què hi havia darrera de cada porta, què projectaven al cinema de sota, quina relacions hi havia entre els personatges, etc. Un allau d'informació i de petits detalls enmig d'una direcció artística excepcional, d'aquelles que fan època. Tot plegat, acompanyat per un so esplèndid, una fotografia brillant i uns actors que compleixen perfectament en uns rolls que, d'acord, poden semblar estereotipats. Però és que ens estan explicant un conte; un conte per adults, amb una protagonista muda a la que se la mengen els desitjos sexuals, una dona de la neteja negra que viu sota el masclisme del seu marit, un dibuixant exalcohòlic i homosexual que malviu damunt d'un cinema, un coronel sense escrúpols que vol seguir sent el mascle dominant i un científic amb cor que té moltes coses a amagar. En definitiva, una pel·lícula que m'ha fet passar una estona molt agradable i que, d'aquí a 20 o 30 anys, seguirà funcionant igual de bé... i ja no estarà sota el focus prejuiciós de ser la guanyadora de l'Òscar.

LADYBIRD, de Greta Gerwig.- Diuen que Gerwig recorda com a guionista a Woody Allen o que la seva primera pel·lícula beu massa descaradament de les cintes independents sobre adolescents ("Juno", "Las ventajas de ser un marginado", "Yo, él y Raquel"), però sigui com sigui el seu estil és engrescador, fresc i amb un to entre nostàlgic i melancòlic. Un dels principals encerts de la directora ha estat acompanyar-se d'un repartiment esplèndid, del que destaquen Saoirse Ronan (magnífica ja a "Expiación" o "Brooklyn") i Laurie Metcalf. Aquestes mare i filla en la ficció desperten tanta tendresa i emotivitat que en més d'una ocasió van arrencar-me alguna que altra llàgrima. És cert, però, que la pel·lícula passa per molts llocs comuns i que en ocasions perd part de la seva empenta... Sigui com sigui, és una cinta simpàtica i intel·ligent que només em desperta un dubte: ¿la recordarem d'aquí a uns quants anys? Molt em temo que no...

EL HILO INVISIBLE, de P.T. Anderson.- Que Paul Thomas Anderson és un dels millors directors nord-americans vius crec que és una cosa que ja fa temps que sé. Vaig descobrir-lo meravellat amb "Boogie Nights", i des de llavors no he deixat de seguir la seva carrera. En els darrers anys ha optat per un estil més pausat i una narració farcida de misteris, silencis i secrets que l'espectador ha d'anar descobrint...o no. A "El hilo invisible" torna a demostrar que porta el cinema injectat en vena, i la veritat és que els primers minuts del film són una clara mostra de la seva gran capacitat per crear ambients, textures i entramats personals complexos i atractius. Ara bé, haig de reconèixer també que el film sembla una mica ensimismat en si mateix, com si no volgués avançar, com si preferís quedar-se voluntàriament en el classicisme en el que també s'aferra el seu protagonista. Sé que la relació central del film és perversa, tèrbola i malaltissa, però en algun moment vaig pensar que faltava alguna cosa... o que volia conèixer fins on arribaria tot plegat. Em vaig quedar amb ganes de més, però vaig gaudir d'una factura impecable (la banda sonora de Jonny Greenwood hauria d'haver guanyat l'Òscar), un treball actoral sorprenent (Vicky Krieps és d'aquelles actrius que donarà molt a parlar) i unes quantes escenes pel record, com la magnífica escena del restaurant, la del sopar o la de la truita del final.