Petit Tast Cinèfil (LIV)

I aquí teniu quatre recomanacions cinèfiles per a aquest calorós agost. La majoria les trobareu en sales... que com a mínim són llocs fresquets, foscos i acollidors. La varietat de la collita d'avui ens porta dues cintes espanyoles -totes dues a contracorrent-, una de catalana i un block buster d'estiu, com no podia ser d'altra manera.

ABRACADABRA, de Pablo Berger.- M'agraden les cintes poc previsibles, i sens dubte aquesta ho és. Hi haurà els que la titllaran de poca cosa, o de banalitat, o de ximpleria esbojarrada... però "Abracadabra" té moltes pel·lícules dins, i algunes de ben brillants. Té escenes de thriller, de pel·lícula amb fantasmes, de terror, de cinema costumista, però per sobre de tot és una comèdia. Una comèdia espanyola que fuig del repetitiu i llastimós model actual, tant contaminat per les sèries televisives. Aquí es respira llibertat absoluta, i per darrera dels gags i de les bromes hi treu el cap una crítica important al masclisme que encara impera a la societat espanyola. És per aquest motiu que tot i semblar que estem als vuitanta, la pel·lícula va mostrant diferents incongruències temporals... potser per dir-nos que no hem avançat tant, que l'Espanya d'aquells anys torna a ser aquí. I és que els vuitanta han tornat, però no només en el món de la moda... Un últim apunt: el càsting és brutal, però l'eficàcia i l'adaptabilitat de la Verdú i De la Torre són realment espatarrants.

ESTIU 1993, de Carla Simón.- Hi ha pel·lícules que necessiten molt poc per emocionar, ja que respiren veritat per tot arreu. Acostuma a passar amb les "primeres pel·lícules", com és el cas, però això no els hi treu cap mèrit. A "Estiu del 1993" hi trobem sobretot una cinta que avança com si res, com si la vida transcorregués davant dels nostres ulls i el documental s'hagués apoderat de la pantalla. Però no ens equivoquem, darrera dels pocs personatges que hi van apareixent hi ha una història dramàtica, contundent, d'aquelles que haguessin pogut omplir moltes hores però que aquí només és una referència que condiciona el present dels personatges. Especialment, el present d'una nena que no sap com afrontar el canvi de vida que li ve imposat. Meravelloses les petites Laia Artigas i Paula Robles, però també impecables David Verdaguer i, sobretot, Bruna Cusí. De l'escena final no diré res... però sens dubte tindrà un lloc d'honor a qualsevol antologia del nostre cinema.

BABY DRIVER, d'Edgar Wright.- Si no fos perquè té escenes molt ben rodades i moments d'acció força rellevants, podríem quasi assegurar que Baby Driver peca d'un infantilisme massa acusat. Sí, d'acord, ja sabem que juga en aquesta lliga, però tampoc hi sobraria un guió més gruixut i uns personatges amb una mica més de pès i carisma. En aquest sentit, vaig trobar més entretinguda i coherent "Kingsman", amb la que guarda alguna que altra semblança. Però deixant de banda les comparacions... val a dir que "Baby Driver" té una premissa interessant amb el tema dels acúfens -una idea postissa, però que serveix d'excusa per a una banda sonora interessant, igual que a "Guardianes de la Galaxia"- i un director que promet pel·lícules d'acció força interessants en els propers anys.

PIELES, d'Eduardo Casanova.- D'aquesta pel·lícula s'ha dit que és desagradable, revulsiva, provocativa... i la veritat és que tots els adjectius li escauen. Jo, però, n'hi afegiria uns quants més: arriscada, divertida, kitsch, necessària, etc. I si dic necessària és perquè el cinema espanyol necessita de tant en tant una cinta que li trenqui els esquemes. A vegades això dóna obres mestres ("El extraño viaje", "El espíritu de la colmena", "La madre muerta"), pel·lícules interessants ("Arrebato", "Blancanieves", "Magic Girl") o simplement cintes diferents ("Diferente", "20 centímetros", "Carmina o revienta") que poden agradar o no, però que ajuden a remoure una mica el panorama i els gustos estètics. D'Eduardo Casanova admiro especialment la forma com afronta temes complicats (els primers minuts de la pel·lícula són realment formidables i esfereïdors). És cert que la història a vegades se li en va de les mans i que els diàlegs no sempre estan a l'alçada de la idea, però el repartiment i la boníssima producció del film acaben per polir petits defectes.