Feia temps que no teníem un Tast Cinèfil, però avui arriba un de ben farcit. Hi trobareu pel·lícules que han donat que parlar aquesta primavera. Cinc pel·lícules que no deixen indiferent. Espero que estigueu d'acord amb alguna de les meves opinions...
DÉJAME SALIR, de Jordan Peele. Aquesta cinta de terror, una de les més exitoses dels últims anys a Estats Units, crec que és original i simpàtica, sobretot perquè barreja terror i cinema social d'una forma gens habitual en el gènere. També és una pel·lícula humil en quant a pretensions i pressupost, i potser això encara li dóna una aura més especial. Però, sigui com sigui, a mi m'ha decebut que al final de tot la trama s'acabés resolent a costa de carregar-se el missatge antiracista que havia anat exposant des del principi. Evidentment, no explicaré la resolució, però sospito que hi ha hagut vàries versions del guió i potser fins i tot una mica de censura o autocensura, que encara és pitjor. Ara bé, el film està ben travat, passa com una exhalació i, sobretot, dosifica molt bé la violència... cosa que sempre és un mèrit, davant de tants excessos gratuïts i banals.
LES DEMONS, de Philippe Lesage. Els terrors infantils s'han representat de moltes maneres al llarg de la història del cinema. En aquesta pel·lícula, que guarda sospitoses semblances amb el cinema de Michael Haneke, el nen protagonista té por d'un depredador sexual que ja ha atacat a algun nen de la seva comunitat. Però podríem dir que es tracta d'una por a tot al que el desestabilitza, una por universal, comuna a molts nens del primer món. I és que tot són amenaces per a uns nens que tenen una vida còmoda i que han crescut un ambient pretesament idíl·lic. El director intenta mostrar tot això amb plans llargs, sostinguts, i amb panoràmiques generals o travellings expositius (l'escena de la piscina n'és un bon exemple). La idea és fer-nos veure que en la nostra societat hi ha perills ocults, camuflats i disfressats de normalitat. Costa veure-ho, però hi són.
GUARDIANES DE LA GALAXIA VOL.2, de James Gunn. Dins de l'univers fantàstic, hi ha dues sagues (l'altra seria "Deadpool") que estan al capdavant de la secció gamberra i esbojarrada. En el cas que ens ocupa, el més destacable és que la fusió entre la nostàlgia dels vuitanta i l'humor més esbojarrat casen la mar de bé. El segon lliurament no desmereix al primer, i podríem dir fins i tot que tanca millor les seves històries... potser pel fet que aquí ja no hi ha la necessitat de presentar els curiosos personatges principals. És cert que les cançons triades -tan importants en la saga- no tenen ni de bon tros la tirada de les de la primera part, però es dispensa perquè tota la resta funciona adequadament. Per últim, recordar als caçadors d'extres que la pel·lícula en té per donar i regalar, fins al punt de què passen més coses durant els títols de crèdit que en els últims vint minuts del film... obligats a mostrar la destrucció i el caos de l'esperada (i per a mi, sempre prescindible) batalla final.
INCERTA GLÒRIA, d'Agustí Villaronga. No estem davant de la segona part de "Pa negre", tot i que molts s'entestin a pensar-ho i a pregonar-ho per tot arreu. "Incerta glòria" va ser primer una excel·lent novel·la, després una obra de teatre i ara una pel·lícula, i el cert és que totes tres parteixen d'objectius diferents. Crec que Villaronga ha volgut destacar la part melodramàtica de la història, aconseguint donar nervi a un drama de passions frustrades, d'ambició i de misèries variades. I tot això amb la guerra civil de fons, aturada momentàniament però latent i amenaçadora com sempre. Potser és cert que alguns personatges i algunes situacions requeririen més metratge, i també admeto que en alguns moments tot corre massa de pressa per arribar a l'inefable desenllaç, però ningú negarà que hi ha imatges de molta força i que Núria Prims destaca per sobre de tots amb un personatge que suposem que li acabarà donant moltes alegries...
EL BAR, d'Àlex de la Iglesia. Així d'entrada, us diré que em nego a catalogar la última de De la Iglesia dins de les seves millors o pitjors pel·lícules. És un parany massa fàcil en el que veig que hi cau tothom, una vegada i una altra. "El Bar" és una cinta dividida en dues parts, totes dues amb aspectes que defineixen clarament la carrera del cineasta: d'una banda tenim la part costumista, en la que es retraten amb traç gruixut alguns tipus de l'Espanya més casposa; i de l'altra, una aventura amb tocs violents, angoixosos i molt propers al cinema de terror. És cert que ens agradaria viure més estona en el bar del principi, però crec que la divisió és necessària per fer que la trama avanci. Una trama que beu sobretot dels enganys, les traïcions i tota la part fosca de l'ésser humà que tant li agrada al director. El repartiment, format per moltes cares conegudes. compleix amb escreix la seva feina i retrata amb detall la peculiar galeria de personatges. Com a últim, destacar el passeig final per la Gran Via madrilenya, que amb el temps s'està convertint en una autèntica icona cinematogràfica.
No hay comentarios:
Publicar un comentario