Petit Tast Cinèfil (LV)

I a l'espera de les estrenes de setembre, i de l'inici de la nova temporada cinèfila, aquí teniu unes quantes recomanacions. Una d'elles és sobre un dels films que més rebombori ha fet aquest estiu (de forma literal), i les altres tres sobre pel·lícules (dues d'elles feliçment recuperades) on les dones tenen un paper rellevant. Dones fortes, decidides i amb els objectius molt clars.

DUNKERKE, de Christopher Nolan. Cada cop que Nolan estrena pel·lícula o canvia de gènere ens trobem amb afirmacions com "la millor pel·lícula inspirada en un còmic", "la millor pel·lícula de ciència ficció", "la millor cinta bèl·lica de la història", etc. Està clar que els que ho diuen donen per fet que Nolan és el millor director viu i en actiu, cosa que resulta exagerada però que acabem acceptant com a pintoresca. No sabem si ell mateix, víctima d'una egolatria sense precedents, alimenta la llegenda... o bé si és que la productora ha acabat creant un club de fans propi i molt sorollós. Sigui com sigui, no negarem que és un dels directors més importants del moment i que els seus films són autèntics esdeveniments. A mi, el que més m'atrau de Nolan és la seva megalomania, aquest afanys d'imprimir grandesa i desmesura a qualsevol situació. No es censura a si mateix, i això sempre és d'admirar. Potser no estic tant d'acord amb la seva obsessió per la desestructuració dels relats, a vegades innecessària com en la mateixa Dunkerke. I és que aquesta cinta bèl·lica usa i abusa d'un joc temporal absolutament gratuït, almenys al meu entendre. La resta, però, és pur espectacle. Les escenes d'acció estan magníficament rodades, el suspens d'alguns moments està molt ben dosificat, la part tècnica és excel·lent te la miris per on te la miris i la música -criticada en alguns llocs pel seu excés- crec que compleix la seva funció. També hem de dir que més que música són efectes, sons i notes que aporten intriga, emoció i fins i tot informació.

LA SEDUCCIÓN, de Sofia Coppola. Després de veure el film hi ha una cosa que em queda absolutament clara: Sofia Coppola no és només "la filla de" i una dona que fa pelis sobre "pijas" avorrides, sinó que és una directora amb un món i un estil cinematogràfic absolutament propis. Podrà agradar-te o no, però el seu llegat de personatges femenins lànguids però forts i decidits és ja irrepetible. Les seves imatges es reconeixen fàcilment -cosa que acostuma a definir a un "autor"-, i en aquest sentit l'últim pla de La Seducción és Sofia cent per cent; una meravella. La pel·lícula té la virtut de no ser un remake, ja que si la comparem amb la versió de Don Siegel haurem de jugar al joc de les set, o deu, o quinze diferències. Coppola s'ha fet seu el material i l'ha reinterpretat en clau femenina, passant fins i tot a estones del drama o de les motivacions del personatge masculí. També és molt curiosa l'acceleració que fa cap a meitat de la cinta, amuntegant els esdeveniments fins a un final potser precipitat... però contundent. És cert que se li poden retreure coses -la recreació amb el paisatge o els objectes, la demora del començament o la fredor d'alguns passatges- però les mirades de Kidman, Dunst o Fanning ens demostres que aquest és un film rellevant i fonamental dins de l'univers de la directora.

 JACKIE, de Pablo Larraín. Jackie Kennedy va ser sempre un personatge hermètic i obligadament discret, com passa amb molts personatges femenins que viuen a l'ombra d'un home important. Ella va ser la dona del president més popular dels Estats Units, i va tenir la macabra coincidència de ser al seu costat quan va ser assassinat. Això li va crear encara més un aura de misteri, ja que tots som conscients de que al voltant d'aquest crim hi ha molts secrets que mai sortiran a la llum. La pel·lícula intenta desvetllar alguns detalls del que va succeir instants després de l'atemptat i fins a l'enterrament d'Estat que va commoure al món sencer. Aquest relat es va intercalant amb imatges d'una entrevista posterior i amb escenes d'un documental gravat per la protagonista en els salons de la Casa Blanca en el seu moment més dolç. D'alguna manera la cinta ens obliga a veure tres cares d'un mateix personatge: la Jackie segura i ambiciosa, la que veu perillar els seus privilegis davant d'uns fets inesperats i luctuosos, i la Jackie ressentida que admet que ha perdut però que sap que no té més remei que seguir lluitant. Tres cares diferents que coincideixen en el rostre de la brillantíssima Natalie Portman, segura en tots els registres i esplèndida en la seva contenció. En definitiva, un film intel·ligent que ha permès a Pablo Larraín ficar un peu a Hollywood, sense trair el seu estil ni la seva empremta d'autor.

LADY MACBETH, de William Oldroyd. Haig d'admetre que, tot i sabent el que anava a veure, no m'esperava una pel·lícula tant dura com aquesta. Dura per la seva idea, pel seu contingut i per la fredor en com ens mostra aquest personatge. Té l'embolcall d'una història de Bronte o de Jane Austen i el contingut d'un film de Haneke. És cert que hi ha el rerefons de l'ambiciós i poc escrupolós personatge de Shakespeare, però en realitat la pel·lícula es basa en un relat del rus Nikolai Leskov. El millor de la història és que podem arribar a entendre el caràcter de la protagonista, ja que som testimonis de les humiliacions que rep tant per part del seu marit com del seu sogre. La seva resposta a tot plegat només la podem titllar de desmesurada, i embogida, tot i que fins quasi al final hi ha alguna cosa que ens manté perillosament units al personatge. Potser una part de culpa la té la matisada i fresca interpretació de la jove actriu britànica Florence Pugh, que només amb vint anys es va posar al davant d'un personatge complex com aquest i en va sortir ben airosa. Sense cap mena de dubte, una actriu a seguir.