26/2/17

Petit Tast Cinèfil (LII)

A pocs dies del lliurament dels Òscars 2017, què millor que un Tast Cinèfil on hi trobareu moltes de les pel·lícules nominades. També s'hi ha colat una de terror que ha suposat un èxit de públic les darreres setmanes. Sigui com sigui, totes són pel·lícules recomanables... Alguna, fins i tot, a la frontera de l'obra mestra.

MOONLIGHT, de Barry Jenkins.- Era una de les pel·lícules que més esperava i el cert és que no m'ha decebut... tot i que m'ha deixar un regust una mica agre. La cinta, impecablement filmada, té un ritme que la fa sempre creïble i que sintonitza amb el mateix ritme vital del protagonista. L'evolució del personatge central, que està interpretat per tres actors diferents, és un prodigi narratiu que avança de forma lògica, contundent i quasi inevitable. Tot el que anem sabent de Chiron s'entén per l'ambient en el que s'ha criat, per les persones que l'han envoltat, pel que ha vist i pel que ha somniat. Tot i així, penso que en algun moment el lirisme que impregna tot el film acaba donant algun diàleg impossible (l'escena de la platja) o alguna situació poc versemblant, com ara la conversa amb el nen entorn de l'homosexualitat. I és que el tema de la identitat sexual no és el que més interessa al director. Jenkins sembla més centrat en la repressió, tant a nivell sexual, com social o sentimental.

MANCHESTER BY THE SEA, de Kenneth Lonergan.- Fa pocs dies que l'he vista, però cada cop que la recordo se'm posa la pell de gallina. No estem davant d'una pel·lícula sentimentaloide ni d'un melodrama excessivament carregat, sinó davant d'un drama sec, efectiu com un cop de puny a la cara i rodat amb una elegància i una intel·ligència que fa temps que no veia. Tot parteix, evidentment, d'un guió esplèndid, però no cal oblidar que Lonergan el porta a terme amb la precisió d'un cirurgià. No hem d'oblidar tampoc un repartiment en estat de gràcia, del que sobresurt Casey Affleck en un paper que havia d'haver estat de Matt Damon. El cert és que Affleck aprofita al màxim la oportunitat que se li dóna, perquè crec que no m'equivoco gaire si afirmo que és un dels millors personatges masculins dels darrers anys. És un personatge, a més, que es va creant davant dels nostres ulls, que sense gaires expressions ni escarafalls ens va deixant veure el seu interior. Un interior destrossat que anirem entenen a mesura que avanci el film. Magnífic drama. Un dels millors de la dècada, sense cap mena de dubte.

MÚLTIPLE, de M. Night Shyamalan.- Sembla que Shyamalan ha tornat a trobar el camí i el pols narratiu, però curiosament ho ha fet tornant al terror i amb pel·lícules petites, quasi de sèrie B. Primer va semblar recuperar-se amb "La visita" i ara triomfa comercialment amb un film que no és del tot rodó, però que conté bons moments i un personatge a l'alçada de les circumstàncies. James McAvoy ho dóna tot en aquest personatge de múltiple personalitat i obscures intencions. No interpreta les 24 personalitats que porta a dins i que s'anuncien en el cartell del film, tot i que poc a poc van sortint-ne una bona colla. Tant el director com l'actor opten per la subtilitat i els petits detalls, aconseguint moments de suspens interessants. No estem davant d'un nou Psicosis, ni molt menys, però potser estem davant d'una segona etapa en la carrera d'un director que pot donar molt més del que ha donat en els darrers anys.

LA LA LAND, de Damien Chazelle.- Si acceptem que vivim en l'època dels haters, haurem d'acceptar també que na pel·lícula com aquesta, feta per a gaudir-la i per a donar bon rotllo, acabaria essent atacada... fins i tot per gent que ni l'ha vista ni entén res de musicals. Si obviem els comentaris poc documentats i acceptem el musical com un gènere cinematogràfic més (hi ha gent que no ho fa, fins i tot alguns crítics), començarem a trobar les virtuts de la cinta, que no són poques. Per començar, "La La Land" és un homenatge i com a tal ha de ser entès. Està repleta de referències (Minnelli, Demy, Donen, etc.), molt ben lligades i ben encaixades en una trama i uns personatges d'avui, que parlen i es relacionen de forma natural. És també un homenatge als actors, i per això es necessitava que els protagonistes desbordessin carisma, cosa que fan amb escreix. Potser el defecte de la cinta, si és que n'hem de trobar algun, seria precisament aquest: la pel·lícula s'esforça massa en agradar tota l'estona. Però, sigui com sigui, funciona a les mil meravelles i no s'ha d'oblidar que està molt ben rodada (Chazelle ja no és només una promesa) i que els números musicals estan fets per quedar-se molt de temps a la nostra memòria.

COMANCHERÍA, de David McKenzie.- Estem davant d'una barreja de "Fargo" i "No country for old men". Però lluny de l'estil efectista i un pèl caricaturesc dels Coen, aquí hi ha una cinta quasi neorrealista. La història navega entre el thriller, la road-movie i el western crepuscular, sempre amb un to naturalista i un transfons de crítica social que anem veient amb els cartells de la carretera i els comentaris d'una fauna molt especial. No hem d'oblidar que estem a Texas i que molts dels personatges que veiem desfilar, de ser reals, serien votants de Donald Trump. Es tracta d'una societat que havia estat pròspera i que ara està empobrida, desubicada i rabiosa. La gran virtut del director és que mostra les diferents situacions sense implicar-s'hi i amb la perspectiva que donen uns paisatges feréstecs i realment bellíssims. El repartiment i el guió de Taylor Sheridan són dos encerts més d'una pel·lícula que ha passat més desapercebuda del que caldria, perquè no estem davant d'una cinta modesta o d'un film menor... sinó davant d'una obra gran i ambiciosa en el seu plantejament.