Ja vam avisar que la gala dels Òscars d'enguany tindria sorpreses. La cursa, que comença normalment cap a l'octubre, ja va marcar divergències, absència de favorites absolutes i curiositats sonades, com el tema d'Stallone. Això s'ha traduït finalment en una pel·lícula que ha regnat en temes tècnics ("Mad Max"), cosa que va essent habitual en els darrers anys; en una cinta que ha guanyat premis grossos però que s'ha quedat a mitges ("The revenant"); i en una pel·lícula que ha guanyat per la mínima ("Spotlight"). De fet, hauríem de remuntar-nos a l'any 1952 per trobar un film que guanyés només amb dues estatuetes ("El mayor espectáculo del mundo").
Està clar que en el que portem de segle els Òscars han canviat i han trencat moltes regles que abans semblaven inamovibles. Ara ja no és estrany que la millor pel·lícula no guanyi en director (ha passat tres cops en els darrers quatre anys), que el muntatge no vagi indefectiblement amb el millor film, que la més guardonada no sigui la gran vencedora o que directors estrangers s'emportin un any rere l'altre l'estatueta fora dels EEUU. El 2016 ha sigut un mostrari de totes aquestes noves tendències.
De totes formes, a més de la seva dispersió en quant a premis, la gala de la 88ª edició dels Òscars es recordarà per ser una gala centrada en el fals boicot dels actors afroamericans. Dic fals boicot perquè finalment no es va produir (crec que només Will Smith i senyora es van quedar a casa), tot i que si és cert que els actors negres assistents, i sobretot el presentador Chris Rock, van fer girar tota la gala sobre aquesta qüestió. El discurs inicial del conductor de la cerimònia va ser contundent, alhora que divertit, i fins i tot semblava que concloent. Però no va ser així... Durant les més de tres hores de gala es van anar succeint acudits i minireivindicacions sobre el tema, fins a resultar esgotador i mancat de gràcia. En un determinat moment vaig arribar a pensar... "un acudit més sobre negres i me'n vaig a dormir". Em temo molt que l'any que ve tindrem a molts actors negres nominats i la recent guanyadora de Sundance, que va sobre una revolta d'esclaus en una plantació, pot arribar a ser determinant... Temps al temps.
Chris Rock ja va ser presentador de la cerimònia fa uns deu anys, i pràcticament no recordava res d'aquella nit. Ara entenc el perquè. La gala d'ahir tampoc serà gaire recordada, sobretot perquè va ser ensopida, va començar sense brillantor, no va tenir moments musicals potents (exceptuant Lady Gaga) i es va oblidar totalment de les velles glòries, cosa que sempre dóna un toc de glamour i nostàlgia molt interessants. Tampoc hi va haver gaire homenatges, com era habitual a les darreres gales, i es van enyorar les sortides de to d'Ellen Degeneres o Neill Patrick Harris. El que si és cert és que la gala va ser ràpida, amb unes pauses de publicitat curtes i una limitació dels parlaments que es va complir "a raja tabla". Tot i així... no sé en què van perdre el temps, perquè al final va durar les mateixes tres hores i mitja de cada any!
Cal recordar també que, a part de la brillant i emotiva actuació de Lady Gaga, hi va haver altres petits moments que quedaran en el record. Un d'ells va ser l'aparició dels més famosos robots d'"Star Wars", que van voler retre un petit homenatge a John Williams (potser ja sabien que la cinta faria un 0 de 5). També hi va haver un moment per parlar de la motion capture amb Andy Serkis al capdavant, o bé per recuperar als protagonistes de Toy Story o als insofribles Minions. Les llargues ovacions a Enio Morricone o al vicepresident Joe Biden van donar que pensar, mentre que les petites reivindicacions de cada any es van centrar en temes recurrents (la protecció del planeta, la immigració) i fins i tot es van estendre a temes nous (els abusos sexuals a les universitats americanes, els assassinats de dones al Paquistan).
Aquí teniu un recull del millor i pitjor de la gala en un breu resum, així com la llista completa de premiats.
Moment més aplaudit: l'actuació de Lady Gaga i el discurs de DiCaprio.
Moment més emotiu: l'actuació de Lady Gaga.
Moment més estrambòtic: tothom de peu, aplaudint a un polític.
Moment més cinèfil: tothom de peu, aplaudint a Morricone.
Moment més espontani: el dels guanyadors a millor edició de so, per "Mad Max".
Moment més "heavy": el del premi a la millor dissenyadora de vestuari, que semblava de "Los ángeles del infierno".
Moment més impactant: veure com Woopy Goldberg ja no és una, sinó dues.
Moment més preocupant 1: Kate Winslet i la seva tendència al sobrepès.
Moment més preocupant 2: els rostres inflats d'Stallone i Russell Crowe, entre d'altres.
Moment més elegant: la catifa vermella de Charlotte Rampling, Naomi Watts, Jenniffer Garner, Rooney Mara o, sorprenentment, Lady Gaga.
Moment més "Beauty and the beast": el vestit d'Alícia Vikander.
Moment més poca-solta 1: les nenes boy-scouts venent galetes.
Moment més poca-solta 2: l'sketch sobre Jack Black.
Moment més poca-solta 3: l'acudit (¿?) sobre Paul Giammatti.
Moment més patètic: els riures forçats de molts assistents quan ja portaven 10 acudits sobre negres.
Moment més freak: l'homenatge implícit a Star Wars.
Moment més infantil: l'aparició dels robots, dels minions, de Buzz i Woody, etc.
Moment més simpàtic: l'aparició dels nens de "Room" i "The beasts of no nation", que no arribàven al micro.
Moment més invasiu: l'aparició de persones reivindicant en el número de Lady Gaga.
No hay comentarios:
Publicar un comentario