Petit Tast Cinèfil (XLII)

L'any 2015 va acabar bé cinematogràficament parlant i el 2016 ha començat millor. Aquí va una cinta molt recent -d'aquest mateix cap de setmana- i tres recomanacions de pel·lícules que vaig veure a cavall d'un any i de l'altre. I la veritat és que algunes d'elles tenen virtuts... però també alguns inconvenients. Us deixo amb els comentaris, que potser coincidiran o no amb els vostres. Ja veurem!

LOS ODIOSOS OCHO, de Quentin Tarantino. No crec que els grans fans de Tarantino es decebin amb la seva vuitena pel·lícula. En aquest western atípic es concentren totes les coses que caracteritzen el seu treball: un humor mofeta i diabòlic, llargues i absurdes converses, una hàbil utilització de la càmera, una banda sonora immensa, una fotografia i una direcció artística excel·lents, uns actors en estat de gràcia... i una ració doble de trets, sang i tota la violència gratuïta possibles. Si sabeu que aneu a veure, gaudireu durant tot el seu llarg metratge. És cert que costa d'arrencar, però un cop té presentats a tots els personatges la història creix d'una forma brutal. A més, crec que ens costarà oblidar la Daisy Domergue que ha creat la gran Jennifer Jason Leigh. Kurt Russell, Bruce Dern o Walton Goggins estan també fantàstics. De Samuel L. Jackson ja no en parlo; crec que Tarantino no s'entendria sense ell ni a ell se l'entendria sense Tarantino. Ara que hi penso... ¿algú ha comprovat mai que no siguin la mateixa persona?

LA NOVIA, de Paula Ortiz. Hi ha pel·lícules que ho tenen tot: grans virtuts i  grans defectes a parts iguals. No es pot negar que "La novia" té una estètica que atrau i que atrapa, així com algunes actrius en estat de gràcia que s'acosten força al teatre lorquià. Però també té escenes que semblen d'anunci de colònia i interpretacions lamentables, especialment les masculines. Amb tot això, el bo i el dolent, es va construint una cinta que arrenca força bé (totes les escenes del casament tenen molta força) i que, en canvi, no sap desenvolupar les parts més dramàtiques. Paula Ortiz demostra que té prou valor per remenar "Bodas de sangre" i adaptar-la a un espai i una època atemporals, així com per barrejar les imatges amb cançons escrites pel poeta andalús. Tot i així, no és una pel·lícula rodona, ni tampoc la millor cinta espanyola de l'any...

EL PUENTE DE LOS ESPÍAS, d'Steven Spielberg. Sense cap mena de dubte, la última cinta d'Spielberg manté intactes moltes de les virtuts del director: una direcció artística impecable, una cinematografia de qualitat i una narració clàssica de primera divisió. Tot i així, és una pel·lícula que no m'ha emocionat ni convençut al cent per cent. Crec que l'interès pel desenllaç es va perdent just quan hauria d'augmentar, tot i que l'entrada de nous personatges i noves trames ho dissimula una mica. El que sí em va convèncer és el personatge de Tom Hanks, que tant li deu al gran James Stewart. El seu James Donovan traspua aquella bonhomia que sempre se li va adjudicar al protagonista de "Caballero sin espada", amb el pes de la responsabilitat i l'honestedat damunt de les espatlles. Mark Rylance també fa una gran composició, però el seu personatge és molt més pla perquè precisament tenim poca informació i la seva principal forma d'expressió és no tenir-ne. Sigui com sigui, ell s'emportarà la majoria de premis de l'any. A Hanks, en canvi, li queda el consol de ser l'hereu llunyà d'un dels més grans actors -per a mi, el millor- de la història del cinema.

THE LOBSTER, de Yorgos Lanthimos. Encara que alguns es posin les mans al cap al llegir això, jo opino que la última cinta de Lanthimos és una de les pel·lícules més romàntiques de la temporada. És un romanticisme malaltís, estrany i simbòlic, però molt més interessant que el que se'ns acostuma a vendre sovint en cintes sense gràcia i molt de sucre. D'altra banda, el director de "Canino", tot i fer la seva primera pel·lícula parlada en anglès i amb actors molt coneguts, no traeix en cap moment els seus orígens i el seu estil. Un estil molt particular que jo passaria a denominar "cinema de l'absurd", ja que a través de situacions irreals i normalment angoixants aconsegueix disseccionar temes tan grans com la incomunicació, la soledat o la manipulació. Aquest cop li ha tocat el torn a l'amor, representat per una sèrie de personatges solitaris que no han sabut trobar-lo per mètodes tradicionals i que recorren a mètodes més expeditius... Oi que explicat així ja no sembla tan absurd?