Petit tast cinèfil (XXIV)

Abans de la febre preoscar, que ja està començant, vull recomanar-vos tres films d'estils diversos, fins i tot en un parell de casos d'alta qualitat. Aquí us deixo amb les recomanacions. Espero que les gaudiu.

UNA CABAÑA EN EL BOSQUE, de Drew Goddard. Descobrir en un sol any dos o tres referents (més petits o més grans) del cinema de terror és realment meritori. És cert que no tots ells estan rodats en el 2013, però "Expediente Warren: The conjurint", "Tú eres el siguiente" o la que ara ens ocupa són pel·lícules de mèrits més que evidents. A "Una cabaña..." tenim, sobretot, una barreja fantàstica d'humor, ironia i homenatge. Un homenatge al cinema d'horror en general, i en el de les darreres dècades en particular. A més, tracta dels mecanismes de la por, i podríem dir que gairebé dissecciona els procediments pels quals ens espantem davant d'una pantalla. Un treball així, si va acompanyat d'una factura de primer nivell i unes actuacions solvents, només pot provocar la nostra admiració. I, evidentment, els nostres crits. Atenció a l'escena amb el llop (sobretot per inquietant), als girs de guió i a l'aparició sorpresa del final. 

ONLY GOD FORGIVES, de Nicholas Winding Refn. Des de l'estrena de "Drive" tothom esperava amb candeletes la nova pel·lícula d'aquest director danès de cognom impossible. El resultat ha estat com era d'esperar en un cas d'altes expectatives: primer va deixar astorats, i emprenyats, als espectadors de Cannes, i després ha decebut a una gran part de públic internacional que no ha sabut trobar res d'especial darrera d'una estètica buida i un ritme monòton (violent i salvatge, sí... però monòton). Per més bon actor que es sigui, és difícil aguantar primeríssims primers plans si darrera no hi ha res on agafar-te. Només Kristi Scott Thomas aconsegueix donar una mica de caràcter al seu personatge, que com tots els demés passa quasi tota la pel·lícula volen venjar-se de no se sap què. I si se sap, acaba important poc, perquè aquí importa sobretot l'estètica, la fotografia preciosista, els enquadraments perfectes i aquest orientalisme força proper a Takashi Miike i d'altres mestres per l'estil. I la càmera, lenta, lentíssima... amb un ritme i una planificació encorsetada que acaba avorrint, tot i que els litres de sang ho esquitxin tot, fins i tot la nostra pròpia butaca. 

BLUE JASMINE, de Woody Allen. Està clar que aquesta és de les millors pel·lícules de Woody Allen en els darrers 15 anys, essent "Midnight in Paris" i sobretot "Match Point" les "cap de cartell" del selecte grup. Ara bé, estem davant d'una obra mestra? Jo crec que, tot i tractar-se d'un bon guió i d'una direcció correcta, Allen no arriba a l'excel·lència d'altres ocasions. Potser els seus seguidors, coneixedors de fins on és capaç d'arribar, li exigim massa... Potser, de tant coneixe'l, li endevinem la seva estructura narrativa molt ràpidament... En definitiva, no ens deixem sorprendre amb tant facilitat ni ens emmiralla la crítica a una certa classe social que ell coneix molt bé (Allen ho fa des dels seus inicis). De totes formes, si aquesta és una pel·lícula més que interessant és per dos motius ben clars. En primer lloc per la seva gosadia formal, ja que el film no és altra cosa que una versió actualitzada d'"Un tramvia anomenat desig" (és precisament en la reestructuració d'algunes escenes i alguns personatges on es veu la genialitat del guionista novaiorquès). I en segon lloc, per la prodigiosa interpretació de Cate Blanchet, capaç de matisar al màxim aquesta Blanche Du Bois del segle XXI. Tal com vaig llegir darrerament, sense ella aquesta funció no hauria estat el mateix.