Està claríssim que Hollywood fabrica en sèrie, i quan troba un tipus de
blockbuster que li funciona el repeteix fins a la sacietat. Encara que els
puristes posin el crit al cel, tinc sovint la sensació que “Los vengadores”, “Iron
Man”, el nou Spiderman o la nova saga dels X-Men, entre d’altres, són si fa o
no fa la mateixa pel·lícula. Aquest innecessari lliurament de Superman semblava
que aniria per l’estil del Batman de Christopher Nolan (sense cap mena de dubte
la saga més original i aconseguida de totes) però exceptuant algunes virtuts,
que les té, podríem dir que acaba amb molt soroll i poca substància. La
profunditat i foscor que Nolan aporta als seus productes apareix només de forma
intermitent (magnífic pròleg) i resulta, en el cas de les escenes paternes, massa
òbvia i reiterativa...
Tot i que puc semblar nostàlgic o un pèl retro, hi ha preguntes que no he
pogut deixar de fer-me veient “The man of steel”: On està la màgia del Superman
de Richard Donner? I la seva ironia, o la seva elegància? Tot i les limitacions
tècniques de l’època, quan Christopher Reeve alçava el vol era un acte bonic, d’estranya
bellesa i certa sofisticació (volar sempre ha estat un dels grans somnis de la
humanitat). Aquí, en canvi, cada cop que l’heroi es posa en marxa sembla que li
hagin encès un coet al cul. I això deu ser, precisament, el que Hollywood pensa
que ven entrades en el món actual: molt soroll, molta velocitat i un excés de
virtuosisme tecnològic, que de tant virtuós com és moltes vegades no et deixa
veure pràcticament res.
¿I què ha sigut de la química entre Superman i Lois Lane? En totes les
adaptacions cinematogràfiques i televisives del mite sempre s’ha reforçat la
part romàntica, ja que l’ambigüitat a la que juguen els dos personatges és
potser una de les grans troballes del còmic. Aquí, en canvi, s’ha descartat d’entrada.
Suposo que podria haver estat una bona idea, ja que també cansa que t’expliquin
sempre igual el que ja saps, però val a dir que tot i els esforços d’Amy Adams
la relació entre els dos és tan creïble com la de Tom Cruise i Katie Holmes...
A tot això hi deu tenir alguna cosa a veure Henry Cavill, que tot i ser un dels
actors més guapos vistos últimament en pantalla té la personalitat i prestància
d’un model de colònies, i a mi això sempre em catapulta fora de la sala.
Per últim, comentar que la borratxera de destrucció final (amb referències
incloses a l’11S) és potser de les més gratuïtes que he vist últimament, a part
de que es fa pesada i s’allarga fins a extrems que només els més fanàtics deuen
poder aguantar. En el meu cas, el meu sistema de defensa cap a aquest tipus d’escenes
va funcionar a la perfecció, i vaig poder fer una petita becaina mentre els
edificis més alts s’enfonsaven davant meu de forma eixordadora. Vaig despertar,
però, per veure l’escena final, on es pica l’ullet a l’espectador i se’l
prepara per a la segona part... que no sé pas si veuré.
No hay comentarios:
Publicar un comentario