Ja s'han donat els Goya, i com cada any unes poques s'han repartit tots els premis: "Blancanieves" (10 estatuetes), "Lo imposible" (5 estatuetes), "Las aventuras de Tadeo Jones" (3 estatuetes) i "Grupo 7" (2 estatuetes). La sorpresa ha estat per a Trueba, que s'ha marxat amb les mans buides... tot i que no és la primera vegada que li passa. Respecte als premis, poca cosa més a dir. Potser les sorpreses van venir amb Julián Villagrán o Candela Peña, o amb el premi de maquillatge que Blancanieves li va robar a Lo imposible. Els premis, però, potser eren el que menys importava...
Anem a la gala. Una gala que Eva Hache va tornar a presentar amb simpatia i amb encert, a estones. La vaig trobar encertadíssima en el primer speach i en les paròdies de les pel·lícules nominades, però va fluixejar en algun que altre monòleg, com en el que parlava dels mòbils (el cert és que semblava reciclat del Club de la Comedia). Pel que fa als comentaris crítics val a dir que va estar punyent en algun moment, però tot era de guió. No hi havia res fora de guió, ni en el seu treball ni en els discursos de molts dels presentadors o del president de l'Acadèmia, que per altra banda va estar força encertat. Semblava que les recomanacions del mateix González Macho de ser políticament correctes o fins i tot les advertències del diari ABC (van demanar al gobern que TVE no emitís la gala) havien tingut el seu efecte. És a dir, hi va haver reivindicacions o comentaris crítics aïllats, però no va ser la batalla campal dels Goya del 2003, tot i que la situació del país i del sector és encara pitjor (espero que en els Max la cosa s'espabili... la llàstima és que aquella gala no la veu ningú).
I anem per últim a quatre apunts en plan resum del que a mi m'ha sembla aquesta cerimònia:
El més punyent: el discurs de Candela Peña.
El més patètic: el número musical dedicat a la Velasco, com sempre.
El més graciós: Carlos Areces demanant tres nous premis: "Al mejor desnudo gratuito, a la mejor comedia no pretendida y al mejor actor joven que se le entienda hablando."
El més venjatiu: no donar ni un sol premi a la pel·lícula de Paco León, tot i ser favorita en vàries candidatures (no li perdonen que estrenés el film a Internet i a les sales simultàniament).
El més estrambòtic: el discurs de la Velasco convertit en una escena teatral.
El més ràpid: el número d'Àlex O'Doherty, que durava exactament un minut.
El més llarg: el gag de Muchachada Nui.
El més vergonyòs: l'equivocació amb el premi a millor cançó.
El més realista: Antonio Resines admetent que el rap de l'any passat "no me salió muy bien".
La més elegant: Nieves Álvarez, tot i que només se la va veure a la porta (la finalista, Amaia Salamanca).
La més esperpèntica: la guanyadora al premi al millor maquillatge.
El més nerviós: l'equip sencer de "Juan de los muertos", sobretot un dels actors... a punt de l'atac d'histèria.
El més emocionat: Juan Antonio Bayona, durant tota la gala.
El més espontani: Juan Antonio Bayona regalant el seu Goya a la veritable protagonista de la tragèndia del tsunami.
No hay comentarios:
Publicar un comentario