Petit tast cinèfil (XII)

El tast cinèfil d'avui potser no serà tan breu com els anteriors, però és que avui jutgem a tres pel·lícules que estan entre el bo i millor dels últims mesos. I el més curiós del cas és que no podrien ser més diverses i diferents entre sí. Tenim per un cantó una descarnada visió de l'ésser humà, en la seva vessant més fosca i complicada, mentre que per una altra banda hi ha una visió molt més humana i sensible d'un home que se sent enganyat i traït, però també impotent davant d'una situació que el supera. I per últim, tenim un estrany film infantil que en mans del genial Martin Scorsese s'ha convertit en una carta d'amor al cinema.

"LA INVENCIÓN DE HUGO", de Martin Scorsese. És tècnicament tan perfecte que un cau rendit davant de tanta bellesa, i també de tanta saviesa fílmica.I és que cap imatge està perquè sí, ni cap referent sobra. Tot encaixa perfectament quan sabem de veritat de què va la pel•lícula; tot esdevé un joc de miralls sense precedents, ja que en un moment de gran tecnologia (el 3D, la sofisticada imatge per ordinador, les últimes novetat en so, etc) Scorsese mira cap els orígens i ens fa veure que tot plegat no és més que una atracció de fira, engrescadora i sorprenent. Utilitza tot el que està al seu abast per tornar al principi. I ho fa amb els millors tècnics possibles (Dante Ferreti, Francesca Lo Schiavo, Robert Richardson, Sandy Powell, etc.), amb un guió esplèndid i amb uns actors impressionants: els nens són una troballa increïble, Ben Kingsley està tan bé com sempre (o més), i el mateix es pot dir de Sacha Baron Cohen, Emily Mortimer i Helen McCrory. La intervenció de Christopher Lee és un altre homenatge en si mateix. Tota la pel•lícula és un homenatge, i els cinc Òscars obtinguts són una anècdota per una cinta que ja forma part de la primera divisió del Cinema (cinema en majúscules, està clar).

SHAME, d'Steve McQueen. M'agraden pel•lícules com aquesta, i no pel morbo o la càrrega eròtica que comporten, sinó pel debat que desperten un cop s’ha apagat el projector. “Shame” té el mèrit de ser ambigua, i ho dic perquè no sabem mai de part de qui està... No es posiciona, tot i que la part final pugui fer que acostem posicions cap a una banda o una altra. Just en la última escena (que ara no revelaré) algú de la fila del darrera va dir “s’ha reformat”, referint-se al protagonista. En realitat, aquest espectador havia tret una conclusió de tot plegat, però la pel•lícula no ho havia fet. El final és ambigu, com tota la cinta. I és que el tema que tracta és delicat, molt delicat... Jo ho resumiria en una escena, quan el “jefe” del personatge principal (mentre té a l’altra banda del telèfon al seu nen de pocs anys) li diu que han investigat el seu ordinador i que està ple de merda (pornografia, està clar). L’altre se’l mira amb un cert fàstic, i en lloc d’excusar-se, gira i cua i se’n va. Ell també podria jutjar al seu "jefe" per una conducta molt més immoral que la de tenir sexe amb desconeguts... però prefereix no fer-ho. Ell no és ningú per jutjar, però és el primer en saber que cal anar molt en compte a l’hora de fer judicis morals... si no vols enganxar-te els dits. Per cert, Michael Fassbender i Carey Mulligan no podrien estar més encertats. Dues interpretacions més per al record, i ja van vàries aquest any (Ryan Gosling, Meryl Streep, Jean Dujardin, etc).

THE DESCENDANTS, d'Alexander Payne. Aquest podria ser el film més convencional dels tres, però a les mans de Payne ("Election”, “Entre copas") tot esdevé d'una altra manera. Podríem afirmar sense equivocar-nos que és un dels grans guionistes del moment a Hollywood. Té, a l’igual que alguns dels grans mestres, aquesta qualitat d’aportar comèdia al drama... o drama a la comèdia. Res és d’un sol color, i ell sap pintar els seus films amb una paleta cromàtica àmplia i variada. A vegades se li pot anar la mà amb algun color (algunes escenes còmiques de “The descendants” potser sobren)... però crec que sap tocar la fibra sensible de l’espectador de forma subtil, inesperada... i això el fa gran. Clooney està millor que mai, tal com anunciava la propaganda, i Shailene Woodley interpreta amb gran encert a l’adolescent confosa, rebel i ferida. A ella es deuen alguns dels moments més commovedors de la cinta.