De musicals i de franquícies

Ja fa unes quantes setmanes que devia aquest post, però per fi arriba... quasi com a regal de Nadal. I el cert és que té molt de sentit perquè el musical del que us vull parlar segur que serà el regal de molta gent en aquestes festes. Per tant, estem parlant d'un espectacle o d'un producte? O és potser el mateix? 

Fa ja molts anys que els musicals que triomfen a Broadway o al West End londinenc han passat de ser un espectacle purament teatral per convertir-se en un atractiu turístic, un regal, un comlement a festes i actes d'empresa, una promoció o una franquícia exportable... a tot el món. És per això que també fa anys que  a casa nostra conviuen els musicals originals, o bé les versions de clàssics muntades aquí, amb les franquícies de que ara parlàvem. Per tant, és fàcil que els tres tipus convisquin a les cartelleres, i com a exemple val a dir que ara mateix tenim "Cop de rock" o "La vampira del Raval" (espectacles creats totalment a casa nostra), "Grease" des de la visió de Coco Comín, o bé "Los miserables", que està feta a imatge i semblança de la que es fa a Londres en aquests moments. I el mateix va passar amb "Cabaret", "Chicago"... o bé passa actualment amb "El rey León" a Madrid.

És a dir, parlar de musicals és complexe. No pots parlar dels tres tipus de la mateixa manera, ni comparar-los sense caure en paranys diveros. En el cas dels musicals de creació pròpia cal valorar la originalitat, la creativitat i el valor d'afrontar un gènere tan difícil com és aquest. Pel que fa a les versions s'ha de reconèixer la imaginació, el respecte i el gust per fer amb un clàssic una obra pròpia, tal com ha fet en diverses ocasions -i molt bé, per cert- en Mario Gas. I per últim, en el cas dels musicals "clònics" cal tenir en compte el nivell d'exigència i qualitat per poder estar a l'alçada dels originals. Són varems diferents, patrons que cal tallar segons el model.

Després d'aquest aclariment, podem entrar ja en "Los miserables", una còpia de la darrera versió del musical... que ara es presenta -tant a Londres, com a Broadway, com a aquí- amb petits retocs escenogràfics i de moviment escènic. En aquest sentit, val a dir que els entesos la consideren una còpia excel·lent per la qualitat dels cantants. I sí, els que jo vaig escoltar estàven encertadíssims en els seus rols i emocionaven cada cop que apareixien a escena... cosa que no passa gaire a les franquícies, que acostumen a ser fredes, quasi com a rèpliques exactes en un museu de cera.

Pel que fa al muntatge, tot el conjunt és esplèndid i vigorós. La maquinària funciona a la perfecció, com en tots els musicals de certa categoria, i a moments un pot estar més pendent de la transformació que del que passa a la història. Però... en el cas dels Miserables tot està mesurat, tot és precís, i res destaca massa per sobre d'un altre element. Hi ha efectes especials -mínims-, hi ha grans decorats -senzills en aparença però molt efectius-, hi ha un cor esplèndid -no tan nombrós com a Londres- i hi ha sobretot artistes que es creuen el que fan i gaudeixen amb el gènere. Això és també el que més els acosta als musicals anglosaxons, ja que un actor de musical hi ha de creure plenament i estar molt ben format per aguantar tota la complexitat del muntatge. Ara sembla que sí, que tenim actors-cantants especialistes en el difícil art de les franquícies, i no com anys enrera... en que es posava a cantants famosos al capdavant, o bé a actors de la tele famosos per ves a saber què. 

Veient "Los Miserables" -i sobretot la gent que el fa- m'adono que tenim franquícies per anys... I si estan tan ben fetes com aquesta, a mi sincerament ja m'estan bé. Tot i així... que ningú deixi d'inventar i crear, si us plau!!